Una vegada hem arribat a l’acceptació de què la crisi que estem ja vivint no és circumstancial. Una vegada hem comprès i assolit que la mancança d’energia i combustibles ja la teníem abans de la guerra en Ucraïna, i que aquest conflicte el que ha fet únicament ha sigut agreujar-la i accelerar-la. Una vegada ens adonem que la crisi climàtica d’origen humà ja és ací. Una vegada comprenem que les crisis migratòries i les desigualtats són conseqüència d’un sistema d’espoli de recursos i no és solucionen amb més murs i alambrades.
Una vegada descobrim que, encara que parega contradictori, no poden existir les energies renovables, ni tan sols nuclear, sense el suport de les energies fòssils per a la seua extracció de minerals, instal·lació i manteniment. Una vegada entenem que la inflació i la recessió ja estan ací i que el gegantí deute que han emés els Estats és insostenible. Una vegada mirem espantats que ha començat una crisi alimentària que fa fredat i els organismes internacionals com l’ONU i la FAO fan crides desesperades a la solidaritat. Una vegada som conscients que aquests problemes i situacions eren conegudes i estaven avisades per científics fa més de 50 anys i els nostres dirigents preferien no fer compte.
Al remat, una vegada trenquem la il·lusió d’un creixement infinit en un planeta finit i que cap milacre tecnològic apareixerà per pegar-li la volta a la realitat. Què ens queda? Què podem fer? Canviar de plans! Decréixer democràticament! Per suposat, no hi ha solucions senzilles ni receptes simples per problemes tan complexos i interdependents. Però podem fer front a la por que ens paralitza, podem passar de la desesperació a l’acció, i podem evitar respostes simplistes, insolidàries i exclusivistes. Podem aportar xicotetes i diverses propostes, i alternatives positives, que apareixen com senzilles lluminàries al mig de la nit més fosca de la civilització.
De primeres, els científics han passat a l’acció per alertar la societat després de dècades d’informes i documents que han sigut ignorats. La rebel·lió científica ja està ací! Plataformes ciutadanes es posen en marxa per organitzar-se i detindre macroprojectes insostenibles, que busquen l’enriquiment d’uns pocs al mig del caos, com ara també ampliacions de ports i aeroports, macrogranges, projectes d’energia «renovables» que ocupen paratges protegits o camps de cultius que anem a necessitar per alimentar-nos.
Algunes administracions comencen a manejar-se i s’adonen que calen alternatives al transport i que el més rentable, ecològic i social ja el tenim: que el vertader cotxe elèctric és el tren i no hi ha que tancar línies. Algunes empreses comencen a relocalitzar les seues produccions, acurtar les cadenes de distribució i fer-se més locals i properes buscant una economia més circular amb menys consum d’energia i menys residus. Per exemple, en la Fundación Novaterra, fa més de trenta anys que apostem per la justícia i la inclusió social mitjançant el treball i l’opció pel catering sostenible.
Pel que fa al turisme, la nostra gran indústria, es veuen iniciatives que tornen a valoritzar els models distribuïts, propers i sostenibles, com són els pobles més buits, però que conserven valors culturals, naturals i socials que es fan molta falta en esta transició. Hi ha moltes altres accions individuals i socials a les que podem afegir-nos i que sembren l’esperança per tot arreu. Són poques? Sí, molt poques. Xicotetes? Sí, molt xicotetes. Però d’allò més senzill i menut un nou model de viure està sorgint i, rememorant a Pere Casaldàliga, podem entreveure que «és tard, però és la nostra hora. És tard, però és tot el temps que tenim a mà per fer el futur».
