Alguna gent tenim sort en la vida, malgrat les renúncies i les garrotades que se’ns van donant mentre visquem. Jo em considere una privilegiada perquè tinc gent que m’estima tant la família biològica com a l’emocional. També tinc una feina que em dona a menjar i projectes que em fiquen les piles intel·lectualment i amb l’activisme. En definitiva soc una dona «sortuda», malgrat tot.

I considere que la gent que tenim sort hem de saber donar gràcies a la vida per haver-nos permés tindre-la. Perquè aquesta sort no depén solament de les nostres decisions. Hi ha també una sèrie de factors que ens permeten gaudir-la.

Per això precisament, devem abandonar actituds victimistes perquè, instal·lant-nos en aquestes actituds comporta estar a un estat planyívol permanent que, al mateix temps, permet la manipulació fàcil de qui tenim al costat.

La por i el victimisme són dues poderoses armes de manipulació social de les quals que hem de fugir com del foc. Són utilitzades també, per institucions i organitzacions com l’Església que fa servir les dues per tal de mantindre el seu estatus, obtindre fons que no sempre li correspondrien i, al mateix temps, reforçar el paper dels homes a tots els nivells i la submissió de les dones.

L’utilitzen també algunes patronals que amb, excusa de totes les crisis hagudes i per haver-hi, creen situacions d’incertesa davant la pèrdua de comandes i amb la victimització i la por, aconsegueixen explotar i acomiadar a la gent treballadora.

Aquests, són dos exemples de caràcter social, però n’hi ha més. Un altre exemple podria ser la dreta i la ultradreta amb els seus discursos xenòfobs amb els quals victimitzen falsament a la població autòctona i així la poden manipular en contra de la gent nouvinguda amb la por a violències, agressions o manca de feina perquè ens la «furten», generant així un estat d’ànim col·lectiu i simbòlic en contra de la gent que ve de fora fugint de la fam, de les guerres o de situacions pitjors encara.

Però hi ha gent, persones anònimes i/o conegudes que conscient o inconscientment la fan servir al llarg de la seua vida per tal d’alimentar el seu afany infinit de protagonisme. Insistisc en què de vegades ho fan inconscientment perquè s’ha convertit en la seua forma de vida i estan, en massa ocasions, incapacitades per a canviar aquesta actitud.

Si a aquesta situació se li suma la falta d’humilitat per reconéixer la situació de sort en la qual viuen simplement perquè amb el seu treball podem menjar cada dia, dormir a cobert cada nit o llegir un llibre quan els ve de gust, ens trobarem amb persones que poden ser de les anomenades «tòxiques» no sols per a qui les acompanya a la vida, també per a elles mateixes.

Reconéixer que tenim sort a la vida, malgrat les garrotades i en alguns moments l’excés de feina, crec que és fonamental per poder viure en pau i amb una certa tranquil·litat cadascú amb si mateix. I de gaudir de bons moments amb la gent estimada i amb respecte a les llibertats individuals de cadascú.

Si, tenim sort, en general tenim sort. Qui no ho vulga reconéixer, té un problema. Però en general crec que, malgrat tot i en general qui tinga salut, feina, amistats saludables i un lloc on dormir a cobert, és una persona «sortuda».

Com jo reconec ser-ho.