La modernitat fuig de maniqueismes. Tots els debats urbanístics són agraïts si deixen el partidisme. Hi ha mil exemples, però per concretar, a València alguns arquitectes socialment avançats argumenten amb criteri que l’avinguda de Blasco Ibáñez arribe a la mar. Igual que algunes associacions veïnals progressistes s’oposen al benestar nocturn. L’altre dia en la sobretaula d’un dinar d’amics, una defensora acèrrima de com ha quedat la remodelada plaça de la Reina, li tibà a un militant de la democràcia, que es juga el pèl en les clandestines Comissions Obreres, que pensava igual que la dreta extrema perquè no li agradava el resultat final de l’esplanada.
Afortunadament, passaren els temps del catecisme, i cadascú pot tindre criteri propi, faltaria. Però d’un temps ençà, regna tal confusió que un animalista-vegà pot desacreditar a Picasso perquè l’artista gaudia en els bous. I altres fan manifestos d’adhesió al pare Alfons Roig, acusat de presumpte pederasta per un materialista com Joan Genovés.
A mi la reforma de la plaça de l’Ajuntament em sembla un nyap, i un autèntic despropòsit ciutadà. M’ha semblat raonable l’actuació a l’eix Mercat-Llotja i espere a pronunciar-me sobre la Reina fins que passen uns dies, tot i que crec que l’opinió s’assemblara més al que pense sobre la primera. Però com mai he estat sectari, puc canviar després de passejar-la bé. Perquè el millor urbanisme és l’útil, vull dir el que fa la convivència senzilla. Per tant, com deia la iaia, si sents a un té raó, si sents a l’altre també; si sents i si sents, mil dos-cents.
Cal baixar els decibels de polarització en qüestions veïnals. Soc conscient que l’elitisme del govern municipal ho posa difícil, igual que la inconsistència de l’oposició. Però si som incapaços de posar-nos d’acord en una cosa tan fàcil com les reformes de les millors places, tenim un problema com a col·lectivitat urbana.
Barcelona està celebrant aquests dies el trenta aniversari dels Jocs Olímpics. Una fita que la capital catalana va saber aprofitar per a ampliar la Diagonal fins a la mar i creant amb un consens unànime el front marítim del Poblenou. Amb acords les ciutats avancen més.
