Per si de cas aquest estiu fos l’últim, la gent que pot s’ha proposat tirar la casa per la finestra. Després de dos anys de restriccions, la mobilitat turística s’ha recuperat fins a xifres anteriors a la pandèmia. Com si els diners cremaren a les butxaques i als comptes bancaris. Tot l’estalvi acumulat s’evaporarà per art de màgia, com si no hi hagués un demà.

Tot i els avisos cada dia més reiterats d’un futur econòmic i ambiental que pinta bastos, el personal està per allargar més el braç que la mànega, disposat a què en qualsevol moment Déu l’agafe confessat (i, si pot ser, amb els pantalons abaixats). Entre la perdurable covid, l’evitable guerra de Putin, els unflats preus dels combustibles, la desbocada inflació, la pujada de la prima de risc i el sursum corda, no hi ha cristo que no comtemple la possibilitat de dur a la pràctica el seu particular carpe diem. I ja veure’m què fem quan tornem de vacances i ens endinsem en una més que previsible tardor calenteta.

Aquesta disbauxa estiuenca té el vistiplau del govern –i dels obedients dirigents de la UGT–, que veuen en la despesa frenètica actual una oportunitat per a traure pit d’una farisaica milloria econòmica conjuntural. Però ja se sap, qui no guarda quan té, no menja quan vol! I això és el que podria succeir amb tota probabilitat en els propers mesos, com apunten la majoria d’economistes: que aquestes meravelloses rialles estivals esdevinguen unes amargues ploralles tardorenques.

Fins i tot, la mateixa presidenta de la Comissió Europea està demanant a la ciutadania que es prepare per a la gran recessió que s’acosta. El tir al peu provocat per la defugible guerra a Ucraïna està arrossegant l’economia europea a una deriva incontrolable, mentre l’elit ianqui en trau un profit ben sucós, amb el preu del dòlar pels núvols i els seus efectes sobre l’augment de la inflació i el deute.

Mentrestant, la crisi humanitària, energètica, alimentària i climàtica mundial avança de manera inexorable. La fam comença a afectar especialment l’Amèrica Central, Àsia i de forma més virulenta l’Àfrica subsahariana. La meitat de la població del planeta pateix escassedat d’aigua per l’escalfament del planeta. I comença a ser preocupant la situació de les reserves hídriques espanyoles: els embassaments s’han reduït al 40 % de la seua capacitat; 25 punts menys que la mitjana dels últims 10 anys. La sequera, la calor infernal i una dolenta política forestal estan activant multitud d’incendis que avancen cap a un rècord històric. Ja veurem com acabarem!

I pel que sembla, l’actual situació de catàstrofe planetària està provocant en la ciutadania un efecte contrari al que caldria. La submissió voluntària al sistema és inquietant. La paralització de l’instint de rebel·lia i de la capacitat de mobilització col·lectiva és un fet alarmant. El jovent no dóna gaires senyals de vida en la seua imprescindible capacitat reivindicativa. Els sindicats del règim es conformen a seure a la taula parada del govern i de la patronal, mentre són premiats amb més subvencions. Entretant, el tsunami econòmic s’acosta i Sánchez no està en disposició de reconèixer-lo, tot emulant Zapatero... i ja sabem com acabà el seu negacionisme!