Agitación en El Escorial», així crec recordar que s’intitulava l’article de José Luis Villacañas publicat en este periòdic, Levante-EMV, el passat 16 de juliol. La hipèrbole del títol es referia al tremolor d’ossos que s’hauria produït en aquell venerable monestir com a conseqüència d’unes jornades sobre federalisme. Supose que, atesa la temàtica, els cossos reials que més deuen d’haver-se mogut seran els borbònics, sobretot, els de l’època contemporània. Cal advertir, però, que no totes les despulles règies estan en el podrimer monàrquic. Falten, entre altres, les d’Amadeu I de Savoia amb la seua esposa Maria Victòria del Pozzo della Cisterna. Amadeu, cal recordar-ho, va ser l’únic rei autènticament demòcrata des de la Constitució de 1812 fins a la II República. No és este, però, el moment de parlar de monarques, sinó de com ha sigut de comuna, al llarg dels segles, una pràctica no unitària del poder peninsular.

En les acaballes de l’imperi romà els visigots establiren una monarquia centralitzada a Toledo. La invasió musulmana del segle VIII originà una divergència històrica de les terres ibèriques respecte als territoris feudals europeus. D’entrada sorgiren diversos focus de resistència que, a la llarga, esdevindrien regnes o nuclis feudals. Quan, amb la caiguda de Granada en mans cristianes, acabà el procés de reconquesta, quatre serien les unitats territorials a la península: les corones de Castella i Aragó i els regnes de Portugal i Navarra.

Cal, però fer esment de la singularitat de la Corona d’Aragó: un conjunt de territoris units per un monarca i una política exterior comuna amb una economia que, d’alguna manera, era complementària. Hagut compte que el rei no podia residir simultàniament en tots els estats que integraven la Corona, havia de designar una mena de suplents: els virreis. Açò és importantíssim perquè esta institució, la del virregnat, passarà als nous territoris hispànics a Amèrica, sent els virregnats el germen de les futures repúbliques. D’altra banda, els idealitzats Reis Catòlics, Isabel i Ferran, no unificaren, políticament parlant, el territori peninsular, mai. De fet, els seus descendents van ser reis d’un conjunt de regnes, de territoris, però no d’una monarquia unitària. És així com s’explica, per exemple, que Ferran el Catòlic per a intervindre amb més llibertat en els seus estats creara la Inquisició, la qual permetia als monarques penetrar en els territoris botant per sobre els parapets forals. L’estructura territorial era, si em perdonen l’expressió, «protofederal».

L’intent de trencament de la legalitat foral per part del comte-duc d’Olivares comportà, no sols l’intent de defecció de Catalunya, sinó la independència de Portugal, la revolta d’Andalusia i la coronació d’un nou monarca a Aragó. Després vingué l’etapa considerada com a «neoforalisme» caracteritzada pel respecte escrupolós de la legalitat foral fins l’arribada de la nova dinastia borbònica. Inclús estos reis no arribaren a ser totalment centralistes. D’entrada, els vells regnes, com ara el de València, van ser despullats de contingut polític però no desaparegueren jurídicament. I els territoris fidels com ara els del Senyoriu de Biscaia o el Regne de Navarra van continuar amb les seus prerrogatives forals. De fet, Felip V de Borbó va respectar, d’entada, la legalitat foral a Catalunya ja que les Corts catalanes li havien prestat jurament. En acabant, la guerra ho canvià tot, però no les ànsies de recuperar les institucions perdudes.

Tinc la sensació o certesa d’haver esgotat la seua paciència lectora amb esta apressada síntesi. Pretenia, però, recordar que la idea de convivència dels territoris hispànics amb legislació pròpia no és cap novetat. En aquell context l’ús de les llengües oficials de cada un dels territoris forals era un fet. Pose un exemple: els Manuals de Consells de la ciutat de València, és a dir, els llibres on es recullen les actes, diguem-ne dels «plens» municipals, estan redactats en valencià fins l’entrada de les tropes borbòniques en la capital valenciana. A partir d’ací, castellà sol.

La recuperació del protagonisme polític de la perifèria espanyola va donar-se per primera vegada durant el Sexenni Revolucionari. Dins de la I República arribà a quallar, durant un temps, el federalisme representat, sobretot, per Francesc Pi i Margall. Els federals arribaren a redactar una constitució en la què Espanya es constituïa en república federal, projecte que no arribà a entrar en vigor; entre altres motius per l’esclat de la revolta cantonal. No m’abstindré de remarcar un fet curiós: en aquella carta magna no promulgada el concepte de «nació» estava reservat per a Espanya, la pàtria comuna, mentre que els «estats» eren els territoris. El projecte liberal de 1812 naufragà, entre altres causes, perquè sempre hi hagué territoris que s’hi resistiren al «cafè per a tots», a la uniformitat jacobina que suposava la igualtat de tots els territoris davant una ordenació liberal comuna. Les guerres carlines que s’estengueren per tots els antics territoris forals conformen un exemple; com ho són el municipalisme o els sistema de juntes, no sols del segle XIX, sinó també en la zona republicana durant els inicis de la guerra civil espanyola.

Cal anar molt en compte, per tant, quan es parla de la desfeta d’Espanya perquè determinats territoris adquirixen competències o empren la seua llengua en l’escola. Els futuribles no existixen, tot i que ara hi ha una pràctica pedagògica consistent a desenvolupar supòsits històrics. El federalisme, i presumisc que sobre açò hauran insistit els ponents de les jornades de l’Escorial, no és necessàriament un futurible, una mera conjectura, sinó un projecte possible de cohesió i convivència dels pobles ibèrics.