Som animals de costums, canviar les rutines és tot un repte, ho veiem seguit seguit. En començar un curs, seiem en el mateix lloc durant tota l’activitat; al tren, busquem els mateixos seients. Els del meu poble pugem tots al primer vagó! I, de camí a la faena, fem el mateix trajecte, camejant pels mateixos carrers. Unes obres et fan variar la ruta i una ciutat nova se’t presenta davant dels ulls.

Primer va ser la plaça de l’Ajuntament, un empedrat rogenc substituïa l’asfalt i el punt de vista d’una plaça que només havia sigut per a la ciutadania unes poques hores a l’any, les prèvies a les mascletades. He maleït les voreres d’aquella plaça, esvaroses sempre, quan plou són mortals. Ara camine pel mig de la plaça contemplant les fronteres dels edificis, l’escultura de Vinatea i la font. Puc sentir fins i tot el soroll de l’aigua.

Després, la plaça del Mercat, de les poques que ha tingut el mateix ús des dels inicis. Un espai de trobada, de compra i venda, de regateig, també d’advertiment -ací estava la forca per als condemnats- on al costat del mercat més bonic d’Europa boquegen les últimes botigues tradicionals. Els carrerons medievals deixaven places menudes, els edificis s’admiraven en distàncies curtes, que permetien descobrir els missatges amagats en les escultures i afavorien més encara la impressió de grandesa. Les obres han actualitzat la manera de contemplar el patrimoni. Ara hi ha un diàleg entre la Llotja, els Sants Joans amb les covetes i el Mercat Central. De dia és bonic, però de nit és simplement una fantasia.

I la setmana passada, la plaça de la Reina. Amb el record del carrer de Saragossa, dels carrers de la Punyaleria, dels Campaners i de Borriol, desapareguts durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat per a donar peu a una plaça estranya, dominada pels autobusos i els cotxes i de la qual només m’estimava l’espai als peus de la catedral destinat al Mercat de l’escuradeta.

Qui obra se’n recorda! Tot canvi planteja dubtes i recels i sempre hi ha coses que podries haver fet millor, però independentment del color de la pedra, dels arbres que hauran de créixer o de la difícil manera de fer cabre els interessos de tots, no hi ha dubte de la millora. Ara podem passejar per les places, si m’ho permeten, podem ‘placejar’.