Dies enrere vaig saber que han posat a la venda la casa del poeta i periodista Teodor Llorente Olivares (1836-1911), patriarca de la branca valenciana de la Renaixença; i, de fet, l’escriptor i intel·lectual més destacat del nostre segle XIX.

Es tracta d’un immoble situat entre el llit vell del Túria i l’església del Temple. Un edifici típicament burgés acabat de construir en 1881 sobre l’antic solar del convent dels Trinitaris que, a l’obra La ciutat de València, Manuel Sanchis Guarner assenyalà com a exemple d’habitatge erigit «en la perifèria de la ciutat vella modernitzada en ser enderrocades les muralles». Una residència sens dubte esplèndida que, com també afirmà Josep Sanchis Sivera, cada dimecres esdevenia centre cultural, ja que s’hi celebrava una de les tertúlies més importants de l’època: «Allí se daba cita toda la intelectualidad valenciana», «se leían las primicias de las obras literarias que se producían», «eran alentados los que intentaban hacer algo en pro de la cultura general» i «se maduraban y discutían iniciativas provechosas para la localidad».

Vaig tindre ocasió de visitar l’immoble en 2011 –i en repetides ocasions–, a propòsit de la commemoració del centenari de la mort de Llorente que promogué l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En aquell moment, estava habitat per Ricardo Gutiérrez Bernal, besnet del poeta; i puc asseverar que pocs domicilis existiran a la capital tan carregats d’art –conté pintures al fresc de Josep Brel– i d’història com el que ens ocupa.

Per això, em pregunte si les autoritats nostrades no podrien fer alguna cosa per a evitar que l’habitatge arribe a mans de persones que no sàpien apreciar-ne el valor patrimonial i simbòlic que atresora. Si l’Ajuntament de València, la Generalitat, la Diputació, la Universitat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, o qualsevol altra entitat, no podrien donar els passos pertinents perquè el casal esdevinga de titularitat pública. Per a aconseguir que –de la mateixa manera que la ciutat de Santander feu amb la Casa-Museu de Marcelino Menéndez Pelayo, i la de Vilanova i la Geltrú amb la Biblioteca-Museu de Víctor Balaguer–, la residència de Llorente es convertisca en Casa-Museu del segle XIX valencià. Altrament, correm el risc que aquest magnífic lloc literari –on, tal com ha recordat Llorenç Soldevila, s’hostatjà el poeta Jacint Verdaguer– acabe sent propietat d’un magnat opulent i capritxós.