Pedra, fusta, riu

En les construccions particulars va passar una cosa semblant. En els millor dels casos es feien de pedra els basaments o els arcs, però la resta de la construcció emprava la rajola, el fang i, per suposat, la fusta: pot observar-se en qualsevol dels enderrocs de la ciutat vella; també ací, en el solar del carrer del Sagrari de la Companyia. La fusta era un altre element del que mancava la ciutat. A diferència de la pedra, els boscos estaven lluny, molt lluny. Va ser per això que, des dels primers temps del regne cristià, diversos privilegis asseguraven el subministrament de productes forestals a la ciutat a través de les vies aquàtiques. Així mateix la fusta també era considerada pels furs com a part del grup de matèries precises per a construir naus. Les masses forestals, escasses en terres valencianes, es destinaven principalment a la marina.

I és que la major part de la fusta que venia al regne tenia com a destí la ciutat de València. La construcció exigia de quantitat ingents d’esta matèria primera, la qual arribava per dos rutes d’accés principals: la marítima i la fluvial. La primera era utilitzada per les naus que provenien del port de Vinaròs. Allà eren carregats els pals que s’havien baixat des de les muntanyes de l’interior, tant de la comarca dels Ports, com de la Tinença de Benifassà. L’altra via, la fluvial, tenia el principal punt d’embarcament dels troncs a Ademús. Des dels pinars de Valdemaca, Moya, Albarrasí, Molniches, Xelva i algun altre s’arrossegaven els pals fins el punt d’embarcament on s’apilava la remesa en espera del moment propici per a llençar-la a l’aigua. La conducció de troncs ocupava, almenys, un centenar de ganxers, generalment de la vila de Xelva. Quan es precisaven més hòmens es buscaven uns altres no professionals d’Ademús i Cofrents.

Ara bé, el riu Túria, després de creuar les terres valencianes d’Ademús s’internava, s’interna, en terres de Castella, concretament les que integraven el marquesat de Moya on, per suposat, el marqués feia valdre els seus drets. Este territori, el del marquesat de Moya, abastava la frontera entre Albarrasí i Conca i va ser elevat a l’esmentada categoria senyorial per a recompensar la fidelitat als Reis Catòlics d’Andrés de Cabrera i Beatriz de Bobadilla, jueus conversos durant la guerra civil castellana. Més enllà de les seues rendes habituals com a senyors, dits marquesos tenien una font complementària i principal d’ingressos: els pinars de Moya. La importància del mercat valencià i la facilitat del transport de la fusta cap a València servint-se de les aigües del riu Túria, estimularen la silvicultura. D’altra banda, hi havia el peatge per als troncs que provenien d’Ademús. Este territori, immens i ric, en les espatlles del regne va jugar un paper important en la vida valenciana. D’entrada, els habitants de Moya feren causa comuna amb els revoltats contra els nobles en el context de les revoltes comuneres de Castella i agermanades de València. Evidentment els comuners de Moya van ser derrotats alhora que la influència del marquès creixia. De fet, els dos primers marquesos són els qui marquen el màxim nivell d’influència d’este territori.

Posem un exemple. El 1544 s’havia frustrat la convocatòria d’un Parlament a Alzira. El motiu era la defensa del regne. Esquadres hostils patrullaven el Mediterrani occidental i el territori valencià perillava perquè l’emperador Carles V ja no tenia recursos per protegir-lo. Convé fer un breu excurs: l’emperador, com després el seu fill, mai no tenien diners suficients. Tot ho absorbia una absurda política imperial que exigia de conflictes i guerres inacabables. El perill, per tant, era cert. Llavors es va disposar que, el rerepaís estiguera prest. És a dir, la gent del marquesat de Moya havia d’estar alerta per a intervindre a València en cas de necessitat, tot i que arribats a este extrem, les despeses correrien... a càrrec dels valencians.

Vaig pel carrer dels Drets i em creue amb onades successives de turistes i pense en els canvis tan profunds de la història. La revolució dels transports facilità l’arribada de les matèries primeres des de zones llunyanes i a preu econòmic. Moya, vull dir el primitiu poble de Moya, hui no és més que un conjunt de ruïnes venerables que, realment val la pena visitar. Pensant en les terres de l’interior, en la desertització humana de la què tots en parlen però en són molt pocs els què actuen, rememore l’edició de 15 de juliol d’este periòdic Levante-EMV. En ell es pot trobar informació sobre el simposi que «borra» les fronteres entre Castella, Aragó i València. Es tracta del segon encontre «La Cruz de los tres Reinos» que ha abordat la llengua, la cultura i el patrimoni d’esta terra de frontera. Una iniciativa participada per les universitats de València, Castilla la Mancha i Zaragoza més altres organismes cívics. Josep Montesinos, degà de la facultat de Geografia i Història, em conta el fort ressò que ha tingut esta convocatòria. A més d’això, a més d’aprofundir en la història, en la parla o el patrimoni, hi ha el fet que les terres de l’interior comencen a cobrar protagonisme. El Racó d’Ademús és, cronològicament parlant, el primer territori valencià. De cap de les maneres poden quedar estes terres negligides ni per l’Administració ni per la societat. Esperem que iniciatives com les que ha dut endavant la Universitat de València no queden en mera anècdota i contribuïsquen a la dinamització de les comarques d’interior.