Acompanyar (Roberto Soler, in memoriam)

Vint-i-quatre anys treballant al València Basket. Per les seues mans ha passat una pila de xiquets famolencs de bàsquet. No sé pas com es designava la feina de Roberto en les seues nòmines, potser conserge, assistent o una altra categoria professional, això és cosa del món laboral. Ara bé, per a molts pares del planter del València, en la seua nòmina hauria de figurar ‘Acompanyant’. Eixa era la feina que Roberto feia, acompanyar els nostres fills en la seua formació més enllà de les ratlles de la canxa. De primera ullada, el manteniment i cura de les instal·lacions era la seua feina 

Hi havia més, Roberto volava alt. Amic de la xicalla. El primer en rebre’ls. L’últim en acomiadar-los. Germà major de tots ells, còmplice de vegades. Exemple sempre. Roberto aplicava pedagogies ben modernes, era un avançat. Feia per socialitzar només començar la jornada, tant se valia si els jugadors arribaven amb cascs de música a les orelles o anaven de xarreta, al passar pel seu costat, tothom havia saludar. Era una norma innegociable i si algun agosarat se la saltava, de premi l’esperava unes quantes flexions. Roberto col·laborava amb l’escalfament dels jugadors. També era bon mestre, propugnava un model educatiu inclusiu, com es diu ara: quan el comportament d’un xiquet trontollava, li donava la mopa i durant una estona s’havia d’encarregar de la neteja. I per si no ho sabíeu Roberto era un ecologista declarat, li preocupava la salut del planeta. Per la nit, quan l’equip que entrenava a última hora, allargava el menester de la dutxa romancejant i fent el fava, els aplicava mesures energèticament sostenibles: aigua freda i llums apagats. Era un visionari de l’estalvi energètic. Tots ho veiem, tenia traça amb el jovent. Amb una mirada seua, els aprenents de jugadors en tenien prou, amb el seu somriure també. Els secrets i les bromes, la complicitat entre Roberto i els jugadors del planter, només ells ho poden contar a bastament. 

Amb els adults, Roberto va tindre molta paciència, n’haurà vist de tots colors. Era la cara quotidiana de Les Naus i l’Alqueria. Sempre hi era. No devia ser fàcil bregar amb l’estructura d’un club professional, amb els entrenadors, amb mares i pares i amb estols interminables de xiquets... Jo, només en puc parlar des de la visió de pare d’un xiquet del planter. Moltes de les mares i pares de les promocions del 1994, 95 i 96, amb qui vaig compartir nombroses i 2 llargues estones d’entrenaments i competicions, potser també hi estaran d’acord, perquè en més d’una ocasió Roberto va ser motiu de agradable conversa.

En sabia un niu. De tot. De tots. Sempre. Al final de cada temporada, ens impressionava amb informació privilegiada. Afirmava, que en tornar el mes de setembre, haurien començat les obres de les grans instal·lacions esportives dedicades a la pedrera. Parlant, sense deixar de gesticular, ens dibuixava en l’aire com quedaria el nou complex esportiu. Cada estiu, ens feia partícips de l’exclusiva. Escoltant-lo ens queia la bava. Va trigar en encertar-ho, però anava ben encaminat. Era un visionari Roberto. També en sabia de canvis d’entrenadors, de futurs fitxatges i promocions internes de jugadors. El seu catàleg era llarg i tocava tots els pals. Ens feia sabedors de tornejos secrets, que ningú no sabia que s’anaven a fer, tampoc els entrenadors. En ocasions feia de trobador i ens explicava històries estrambòtiques ocorregudes a Les Naus en anys anteriors, quan nosaltres encara no formàvem part del Valencia Basket. Poques persones ho sabien: Roberto tenia el do de la ubiqüitat. En tornar de tornejos jugats més enllà de les terres valencianes, sempre ens feia xafardeig sobre situacions i esdeveniments ocorreguts en eixes competicions que ell no havia pogut estar. La cosa ben curiosa era que les mares i pares que havíem assistit al torneig, no en sabíem ni pruna. Potser si que havia estat... Ah! l’ACB tampoc no s’escapolia a la seua perspicàcia. Ens avançava nous jugadors del primer equip. Això sí, el seu percentatge d’encert no era pas per tirar coets, nosaltres tampoc encertem mai a la loteria i seguim jugant... Un crac Roberto. 

Al remat, era capaç de bastir, entre ell i tot l’entorn humà que s’aplegava a Les Naus i l’Alqueria, una relació potent i ben bonica. Recorde un Campionat d’Espanya Júnior en Galícia. Del nostre equip, amb un vehicle particular de confiança, una Kangoo, anàrem quatre persones. El primer que vam fer en tenir una estona lliure entre partit i partit, va ser anar a la recerca d’una caixa d’Alvariño, un dels vins preferits del Roberto. Vam visitar diverses botigues, no fos cas que no ho encertàrem i quedàrem malament amb l’entès etnòleg. A la tornada, quan li la vam donar, tot pagat, es desfeia en agraïments. És ben sabut, que el planter del València Basket sempre ha estat un cresol de procedències geogràfiques, en la nostra etapa gairebé sempre de terres valencianes. Era habitual que pares i mares dels xiquets, durant la temporada, trobàrem l’ocasió de portar-li algun dolç típic del nostre poble. Roberto, bon gurmet, i previngut, ho guardava sota clau en el seu rebost personal. En dies posteriors, un cop tastat el dolç, lloava per tot arreu la qualitat gastronòmica de l’obsequi. Era de paladar agraït. 

Roberto Soler sabia acompanyar. Ha deixat empremta. El seu tarannà, el seu humor i ironia, el seu caminar, la seua estima... tot romandrà per sempre més en Les Naus, L’Alqueria i la Fonteta. Romandrà al si de la família del Valencia Basket. 

ACOMPANYAR: Anar (amb algú) per a fer-li costat, protegir-lo o guiar-lo (Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua).