En estos dies d’estiu, especialment després d’anys de pandèmia, sembla que l’alegria esclata en les nostres cares. Ens sentim lliures, perquè no tenim obligacions, encara que no podem oblidar que hi ha gent que treballa per fer-ho fàcil als qui estem de vacacions. Tanmateix, hi ha diversos temes que fan que no sols ens sentim o actuem alegrement. Alguns n’estan relacionats amb els fenòmens meteorològics. Hi ha una locució que ajuda a entendre que actuem forçosament per alguns fets. Es tracta de l’expressió ‘a males penes’. Aprofita per a dir que hem protagonitzat o viscut vivències amb dificultats i penosament.

Amb ‘males penes’, hem viscut el que ha passat al Medusa de Cullera per uns esdeveniments meteorològics adversos. No és just que la necessària diversió de la joventut haja acabat en desgràcia. Cada vegada m’atrauen menys els esdeveniments massius i no entenc massa els festivals. Supose que està relacionat amb l’edat. Però, independentment de les meues preferències, em quede amb la idea que les tragèdies provocades per l’oratge ens demostren que no som invencibles. Plore, i plorem, la injusta mort del jove de Daimiel Miguel Ángel Rodríguez. Desitge que no torne a passar i que sols les adversitats imprevisibles siguen responsables de l’esdeveniment.

Eixe tema m’ajuda a reflexionar com ‘a males penes’ patírem l’estranya ponentada del cap de setmana passat. No n’era la típicament valenciana. Ens tancàrem a casa perquè resultava difícil anar pel carrer. El cel tapat de dissabte passat fa pensar que alguna cosa continuem realitzem malament i que s’està accelerant el canvi climàtic. Després d’una plujosa i desconeguda primavera, ha vingut la calor desproporcionada. Trobe que des de les autoritats mundials continuem sense fer prou. Desitge no acabar els meus dies en una bambolla artificial que m’aïlle de les meravelles de la natura que ens envolta. Però ja no estic convençut de res i no sé quin planeta deixarem a fills i filles. Els incendis de la Vall d’Ebo, Begís i de tants altres llocs em fa viure en part l’agost ‘a males penes’ i amb tristor, quan pense el que està en joc i el que estem perdent.

En definitiva, hem de viure. Encara que siga ‘a males penes’, s’ha de fer bona cara. No hi ha temporal que sobrevisca el pas del temps. Cal posar un llum d’optimisme a les dificultats.