Ser cantautor en Filologàndia té mèrit. Si a més eres d’Alzira i t’aplaudeixen a Barcelona ja la tenim. Encara que m’agrada més João Gilberto que Raimon, i entre Ella Fitzgerald i Lluís Llach no hi ha color, reconec una tirada autèntica per Joan Amèric. Pot ser les amistats comunes -Josep Duart- i, el seu sentit canalla, absent en el de Xàtiva i el de Verges, m’ha fet sentir les cançons de l’Amèric com a més pròpies. L’octubre passat va presentar al Gran Teatre d’Alzira el seu últim espectacle ‘Perquè soc poble... un país enamorat’, una combinació extraordinària de música mediterrània amb ritmes de la bossa nova brasilera. Per primera vegada va cantar ‘M’aclame a tu’, un text de Vicent Andrés Estellés adaptat per Ovidi Montllor i Toti Soler, i ‘Yo vengo a ofrecer mi corazón’, de Fito Paez, convertida en una preciositat al valencià.
Seguint la llei dels imans, ‘Per que soc poble...’ és un cant a la vida del tros de món on els enamorats diem t’estime, t’estim i t’estimo. Una versió global d’Els amants d’Estellés com a simbolisme d’amistat entre pobles que comparteixen la mirada al món a través dels seus propis ulls. El cantautor fa temps que dibuixa sons de felicitat, amb una proposta que traspua les arrels cap a la modernitat. Una proposta sincera des de la base popular que ara s’ha proposat encomanar a les altes instàncies que representen la seua concepció terrenal. Segur que ho aconseguirà, perquè fa temps que fa possibles els seus somnis, ja que el seu treball destil·la la passió adequada per crear una atmosfera que fa durar l’alegria.
Malgrat que el retard pandèmic ha fet espair-se en el temps el projecte, té un gran repte que implica cantar en tres llocs únics, on ningú encara ho ha fet. Ja ho ha fet en casa, i confirmat el nord, només queda un últim apretó balear.
