Me’l trobe sovint perquè tinc pas freqüent per la plaça. M’agrada el fet simbòlic que estiga d’esquenes al palau arquebisbal i cara al museu de la ciutat i l’almodí; és a dir, cara al poble. Hui no passe de llarg: m’ature vora la font que ens refresca a tots dos. Ens mirem. El personatge reflectit en bronze és Marcelino Olaechea y Loizaga. Em diu que va nàixer a Barakaldo el 1889 en el si d’una família proletària; de fet, son pare era obrer de la indústria siderúrgica. Ingressà en l’orde salesiana, va estudiar teologia i sociologia a Torí i Lieja. Després d’ocupar diversos càrrecs dins del seu orde, el nunci, Federico Tedeschini, li confià, el 1933, la tasca de visitar els seminaris espanyols per fer-ne el preceptiu informe. Dos anys després era designat bisbe de Pamplona.

El nou prelat no oblidà els seus orígens proletaris i, com indica Hilari Raguer, en lloc de lleons rampants, àguiles bicèfales i altres símbols altisonants, va posar en el seu escut un fumeral de la siderúrgica Altos Hornos. En l’homenatge de benvinguda al nou bisbe els nacionalistes destacaren, precisament, el seu origen obrer: «con una inmensa preocupación por la justicia social, amante como ninguno de los obreros y de sus hijos por considerarlos verdaderos hermanos». La descripció que d’ell en va fer Iñaqui de Azpiazu, en temps ben difícils, per cert, en resulta força eloqüent: «la actitud digna de Monseñor -alto y de porte distinguido-, su mirada a la vez suave y enérgica, su voz un tanto apagada y amable, me inspiraron confianza».

Un any després esclatà la guerra i, Pamplona fou, precisament, l’epicentre de l’alçament militar en la península; a més, el primat d’Espanya, el cardenal Isidre Gomà, estava en juliol de 1936 a Navarra. En unes condicions històriques extremes, va exercir el seu pontificat amb una gran dignitat, tractant de temperar els efectes desastrosos de la contesa bèl·lica; de fet en plena voràgine guerrera, va pronunciar i editar en la diòcesi la seua homilia «No más sangre», en la què clamava per a que s’acabaren les execucions de presoners republicans en la rereguarda. Acabat el conflicte va continuar exercint la seua influència per tractar de millorar la sort dels captius de la guerra. És cert que pronuncià lloances al cap de l’Estat i el seu règim, però també és cert que, de no haver-ho fet, no haguera pogut exercir allò que Guy Hermet definí com a «funció tribunícia», en este cas, demanar clemència pels presoners polítics, cosa que va fer fins el final del seu pontificat.

El febrer de 1946 és designat per Pius XII arquebisbe de València i, la seua entrada a la metròpoli valentina va ser més que apoteòsica. Ara bé, cal remarcar el següent: el discurs d’entrada del doctor Olaechea va estar ben lluny del que va pronunciar el seu predecessor en tornar a València el 1939. Mentre que Prudencio Melo havia proclamat públicament «loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal y han triunfado en ella», el nou prelat, en arribar a València, afirmava el seu desig de socórrer els pobres, de comptar amb rics i pobres, savis i ignorants, patrons i obrers, dretes i esquerres, ja que sols buscava Jesucrist. Com indica Josep Picó, «Basta recordar el primer discurs de l’arquebisbe Melo per adonar-se del canvi. Cap al·lusió a la ‘Cruzada’ ni a la restauració d’Espanya. Al contrari, el reconeixement encobert de les ferides obertes i el desig d’estar per damunt de dretes i esquerres».

Sempre es va mostrar fidel als seus orígens proletaris, tot i potenciant un laïcat compromès, sobretot mitjançant l’Acció Catòlica. En eixe sentit fundà l’Institut Social de l’Arquebisbat (ISDA), amb un munt d’organismes derivats, entre els què cal destacar l’Institut Social Obrer -que encara perdura- i l’Institut Social Patronal, tots amb la finalitat de promoure la doctrina social de l’Església. En uns moments en què el règim franquista presumia d’una pau imposada per les armes, el lema de l’ISDA i dels instituts d’ell dependents era «La pau és obra de la justícia». En conseqüència, un dels seus grans objectius, com ja he indicat, va ser l’evangelització de la classe obrera, ben allunyada històricament de l’Església. Per aconseguir eixa finalitat, a més de la creació de l’Institut Social Obrer va potenciar i protegir l’Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC). En els enfrontaments, tant de l’HOAC com de la JOC, amb les autoritats franquistes a València, l’arquebisbe sempre va estar al costat dels obrers militants de l’Acció Catòlica obrera.

Un altre mitjà d’apropar-se al poble i fomentar la devoció mariana, va ser el de les manifestacions populars de devoció a la Mare de Déu. No sols era qüestió de populisme o mística. Mitjançant l’acció conjunta dels diversos organismes d’apostolat diocesans i les accions de masses destinades a promoure el sentiment de pietat a la Mare de Déu, l’arquebisbe va impulsar una gran quantitat d’obres socials, entre les què cal remarcar, pel seu abast i transcendència, la creació de cases per a obrers. Dit açò, hom no pot ometre la seua obsessió per la moral dels costums. En eixe sentit va perdre dos croades. Una va ser contra el biquini que defensava l’alcalde de Benidorm Pere Zaragoza Orts, l’altra l’enfrontà al món faller per evitar que les festes josefines coincidiren amb la quaresma: els temps estaven canviant.

Va prologar les obres en valencià de mossén Moscardó i mossén Sorribes, entre altres. També va escriure en valencià una oració a la Mare de Déu. No impulsà el valencià en la litúrgia; és cert: la llengua de l’Església era el llatí. Els canvis del concili Vaticà II, com a tants prelats espanyols, li resultaren incomprensibles. Era ja una altra mentalitat. En complir l’edat reglamentària dignament presentà la dimissió preceptiva al pontífex: li fou acceptada. Enguany és el cinquantenari de la seua mort. El seu llegat és immens. També el personal. Valencians de gran renom han deixat la seua obra fora de la terra. El seu arxiu, un autèntic tresor documental, es conserva a la catedral de València. M’alce i m’acomiade de la càlida mirada del bronze.