És ben important, en efecte, que determinades èpoques compten amb testimonis de primera mà que ens deixen les seues valoracions, les seues visions i, en especial, les seues vivències personals insubstituïbles i impagables per als lectors de generacions futures o, també, per als investigadors que un dia treballaran el temps determinat de què s'ocupa, en aquest cas, Vicent Palacios, un narrador de vocació tardana -ai més no, en les seues manifestacions d'autor, tot i que em consta que sempre ha estat un lector voraç i que, potser, de fa més anys que desitjable plasmar sobre el paper les seues lletres. Ara, amb un segon títol seu, Quan ho teníem tot per fer (Institució Alfons el Magnànim - CVEI, 2022), Palacios fa una ullada personal, des d'una posició sovint privilegiada, als anys de poc abans de morir Franco i a aquella altra època que va seguir la mort del dictador.

Palacios va ser un jove inquiet: preocupat per la llengua, per la cultura i per la política del seu país, aquell torrentí es va vincular als moviments locals i comarcals que, des de posicions conservadores i vinculades al catolicisme renovat, avançaren cap a altres opcions més progressistes, més modernes, més d'acord amb els temps que s'acostaven i que, d'alguna manera, venien representats per unes veus concretes a nivell popular: Raimon i Lluís Llach sonaven com una banda sonora per a un temps de llibertat que s'anhelava i que se sabia pròxim -tot i que, després, va generar espais i entorns molt diferents.

Aquells últims anys narrats per Palacios ja s'acosten als que jo, des d'una òptica molt diferent, vaig poder viure i veure. De fet, Palacios ja es trobava immers en tota uan sèrie d'accions -podem denominar-les així-, mentre els de la meua generació més aviat érem, només, encara, «espectadors». I és per això que el testimoni absolutament fidedigne de Palacios esdevé preciós. Quan ho teníem tot per fer -un títol encertadíssim en el qual vull sentir-me inclòs- reflexa molt bé aquell temps en què, en efecte, tot, clarament, estava per fer... i tot era -o ho semblava-, possible. Després, van venir els temps de treballar pel que podíem. Palacios també es va veure en llocs de primera fila. Supose -i desitge- que això ens ho reserva per al següent volum. A tot cas, ara toca felicitar-lo i felicitar l'editorial que ha publicat un text valent, amb noms i cognoms dels protagonistes d'un temps i d'un país construït a base d'experiències puntuals com les reportades amb gràcia en aquest llibre.