Per contrast amb el paisatge que em va embolcar en la infància, de ben jove em vaig sentir atret per una altre horitzó, la comarca interior quasi per antonomàsia: el vast domini dels Serrans. Crec haver patejat una part considerable dels seus camins, he estat en tots els seus pobles i conec, prou, els seus paratges. Precisament perquè crec entendre-la, l’estime en sentit estricte del terme. Es tracta d’una immensitat que hi conté una pluralitat de mons. Hi ha els pobles vora el llit i les gorges del Túria, d’altres que s’ubiquen sobre altiplans, també en turons i, així mateix, també en valls. Pobles que conformen una comarca perquè compartixen, en primer lloc, una parla, una geografia i una història particular, comunes.

Són terres que participen d’un comú denominador també a nivell econòmic. Malauradament, si es pot titlar d’alguna manera l’economia d’estes terres és de tercermundista. Que no se’m malinterprete. No acabe de proferir cap forma de menyspreu; ans al contrari, és la plasmació d’una realitat. Més enllà del predomini del sector primari en l’economia, l’especialitat econòmica d’este territori és subministrar, no ja aliments, sinó energia i recursos minerals per a la franja litoral, per a les ciutats. I això inclús ha condicionat físicament el territori. Els embassaments en són un exemple. No es tracta sols de l’extensió que ocuparen els pantans, sinó del trasbalsament forçós de gent per haver perdut els pobles i les terres de conreu. Després vingué l’extracció de minerals. Caolí sobretot. Mineral del que s’extrau la caolinita, una argila blanca, molt pura. Sense exagerar podríem dir que és un mineral estratègic, atesa la quantitat d’usos que se li donen: no sols per a la ceràmica, sinó també per a la medicina o la cosmètica, per posar dos exemples extrems. És cert que, a poc a poc, les companyies mineres han anat reparant, en certa mesura, els estralls que les extraccions a cel obert han fet sobre el territori, però les nafres estan ben evidenciades. L’última agressió visual, per dir-ho així, ha sigut la instal·lació de múltiples aerogeneradors. Xelva, Andilla i la Iessa són les que més n’acumulen. A mi personalment no em desagrada la seua contemplació, però no deixen de generar un fort impacte, no sols visual, sinó també sinó i mediambiental.

Afirmava que l’economia de la comarca dels Serrans és bàsicament tercermundista. Crec haver-ho demostrat. Esta comarca abasta d’energia la plana costera i, com hem vist, també aporta matèries primeres per a la indústria, sobretot ceràmica. Ara bé, Què rep a canvi? Pensem en les vies de comunicació És cert que les carreteres que la creuen han millorat d’acord amb la tònica general, però hi ha encara moltes mancances. Pense en l’antiga carretera C-224 que, en principi unia Requena amb Sogorb; és a dir, partia de Requena, passava per Xera, Sot de Xera, Xulilla i arribava a Villar. D’ací havia de continuar fins a les Alcubles; però no, allí desapareixia i, com el Guadiana, tornava a emergir en este últim poble per arribar fins a Sogorb. Després vingué la modernitat, les carreteres comarcals foren transferides i, en lloc d’acabar la carretera, les brillnats ments de Transports ho resolgueren fàcilment. Des de Requena al Villar hi ha la CV-395 i, la CV-245 que procedix de Casinos és la que atorga la denominació a la carretera que arriba a les Alcubles i aboca a Altura. No sé si vostès ja s’hauran perdut amb tant de poble i tanta carretera. No patisquen, la gent serrana és molt amable i els indicarà el camí. Ara bé, el problema de fons és que, entre el Villar i les Alcubles encara no hi ha carretera, sols es comuniquen per una via pecuària. Via que creua barrancs mitjançant guals. Conseqüència, quan plou es desdibuixa el camí, els vehicles no se n’adonen del perill i ha hagut morts, en plural. A més, no hi ha una bona unió entre l’Autovia Mudèjar i la comarca, cosa que obliga als transports provinents del nord a arribar fins al cinturó de ronda que conforma l’A-7, la qual cosa dissuadix, com ja ha ocorregut, d’instal·lació d’indústries i empreses.

Els Serrans, esta enorme comarca que atorga el nom a una de les portes de València -per cert, una de les més belles del món- presenta un potencial econòmic immens. No sols com a economia extractiva o de proveïdora de productes primaris, sinó també com a generadora de bens industrials basats en els propis recursos, productes artesanals i activitats relacionades amb el sector terciari superior. He parlat de recursos econòmics, però el patrimoni, tant el natural com l’humà, aporta un potencial econòmic impressionant. Tots aquells pobles presenten multitud de tresors naturals i artístics. No puc deixar d’evocar les Alcubles amb els seus molins de vent; Andilla, una de les seus més importants del renaixement valencià; Alpont, amb l’església, el campanar octogonal exempt, les murades, el castell, l’aqüeducte i l’horta tan peculiar; Xelva amb els barris jueu i musulmà i la poderosa església de Nostra Senyora dels Àngels i Calles, amb les restes romanes, impressionants, de l’aqüeducte de Peña Cortada. He fet curtíssim en esta relació més que sumària. El que he volgut remarcar és que són pobles carregats d’art i d’història, a més de bellíssims paisatges naturals.

És molt el que oferix la comarca dels Serrans, però no hi ha equiparació entre el que proporciona a la costa i el que rep d’ella. He citat el patrimoni. Tots els museus públics de València, contenen moltíssimes més obres d’art emmagatzemades que exposades. Vegem que, en els temps que corren, els grans museus estan cedint els seus fons a terceres ubicacions. És el cas del Louvre, i també ho anava a ser l’Hermitage amb Barcelona -la guerra ho ha malbaratat-. Cal que des de l’Administració autonòmica es potencie esta comarca també com a referent cultural. No podem recordar-nos sols de les zones d’interior quan es cremen. Repetisc, tot i que siga per justa correspondència, cal començar a revertir la situació i convertir l’interior en la nova frontera de desenvolupament valencià: és possible.