Després d’un intens procés constituent, la ciutadania xilena no ha donat el vistiplau a una de les constitucions més progressistes del món. Una Carta Magna que hauria d’haver substituït la imposada pel sanguinolent Pinochet fa més de 40 anys –nascuda en un criminal cop d’estat (1973), avalat per la CIA– i que sobreviu encara 15 anys després de la desaparició física del dictador, tot conformant una situació crítica per la manca de serveis públics i per les desigualtats econòmiques i socials (l’1% posseeix el 50% de la riquesa).

El procés d’elaboració del text de la frustrada constitució ha estat exemplar, sense res a veure amb els mètodes elitistes com els practicats a les nostres contrades. Hi ha participat de manera paritària un extens ventall de la societat: representants indígenes (Maputxes, Aimares, Quítxua...) amb totes les forces polítiques, després d’unes eleccions a la Convenció Constitucional. Uns comicis amb uns resultats clarament declinats cap a partits d’una esquerra molt plural i d’uns moviments socials forjats en la darrera dècada. Quant fa al contingut de l’articulat constitucional, cal dir que s’ha desbaratat un text d’allò més avançat, pel reconeixement de drets com el de l’avortament, la igualtat de gènere, els dels col·lectius LGBTI, els drets de les persones amb diversitat i dissidència sexual, la laïcitat de l’estat, el dret a l’habitatge i a un treball digne o la desprivatització dels serveis com la salut, l’educació i el sistema de pensions.

Així mateix, introduïa el dret a l’autodeterminació dels pobles indígenes –amb la declaració plurinacional de l’estat–; l’eliminació del senat; els drets ambientals amb accions i prevenció contra la crisi climàtica, la declaració de l’aigua, l’aire, els boscos... com a béns comuns inapropiables; el reconeixement del dret a l’equilibri harmònic entre les persones, la natura i la responsabilitat ambiental (qui contamina paga i repara); el dret a tenir les prestacions necessàries per a una vida digna...

Fet i fet, els revolucionaris progressos que plantejava la fallida constitució se n’aniran en orris. Els vents neoliberals se l’han emportada per davant, sense contemplacions. Els poders fàctics han estat una llosa insuperable. Les elits econòmiques han posat tota la carn a la graella i amb la majoria de mitjans de dominació de masses han aconseguit mobilitzar amb pors, xantatges i falsedats els sectors reaccionaris: des de les extremes dretes fins a la socialdemocràcia, l’antiavortista, el de les essències pàtries i els aparells de l’estat, controlats per pinotxetistes pertanyents a l’exèrcit, als tribunals i a la policia... I tot això, adobat amb l’obligatorietat de votar a tota la població, que ha suposat un inesperat colp decisiu.

És una gran desolació que aquest 4 de setembre, data commemorativa del triomf de la Unitat Popular i de l’ascens de Salvador Allende a la presidència (1970), haja estat un malencert. Que no serà el preludi immediat d’una societat amb uns nivells elevats de justícia social i econòmica. Fita que només s’aconseguirà amb perseverança, organització i lluita. Les draconianes condicions de vida imposades per la classe dominant a Xile són un detonant permanent de les mobilitzacions socials, que en un futur no molt llunyà faran possible els canvis esperats. És qüestió de temps. Fins a la victòria, sempre!