L'ànima és poc menys que una imatge constant en el joc de Genovés II, el fill del mite, el cos creat pel qui fora rei de la pilota valenciana. "La paraula de l'ànima és la memòria", va escriure Luis Rosales en eixe monòleg dramàtic que unifica La casa encendida a partir de l'experiència, la que aviva i sustenta el desplegament global del poema, li dona sentit i el fa autosuficient.
L'ànima, tant en les disciplines esportives com en les artístiques, apareix quan la maduresa es descobreix davant la personalitat, quan, per exemple, el pilotari ja ha enriquit amb noves troballes i aprenentatges el credo líric del seu joc.
Als grans se'ls reconeix sense paraules. De la mateixa forma que a través del fum dels seus insaciables cigarrets s'escodrinyava la personalitat de l'escriptor Javier Marías com si estiguera dit tot, mirar a Genovés II, amb eixe posat entre reservat i gojós, és entendre-ho tot.
Perquè al poble de la Costera que li dona nom, a la casa que el va veure créixer, la passió per la pilota ha sigut com una religió i acudir al trinquet era com participar en una santa missa.
El seu primer record d'infància és l'olor de pols del trinquet de Genovés de les vegades que l'ha agranat per a poder jugar. Eixa experiència originària no l'oblida, la té clavada constantment en el seu imaginari. Perquè això li va fer voler a la pilota quasi de manera patològica, quasi per damunt de la seua pròpia vida, de la salut, de les lesions. De fet, no ha portat a les seues filles al col·legi durant l'últim any per a preparar amb tota la intensitat possible el seu comiat: "A jugar a pilota ens poden guanyar, però a voler-la no", sempre asseguraven pare i fill.
Hui José, que ja ocupa un espai privilegiat de la pilota valenciana del segle XXI, penja els guants definitivament. I ho farà a la seua casa, en el trinquet del seu poble, lloc al qual soles ha acudit dues vegades després de la mort del seu pare. Per a José, entrar ací serveix per a furgar en la ferida supurant de la pèrdua del seu pare. Perquè és ací on més partides ha vist al seu costat. El dolor és dur, precís, exacte. Nota el fluir de la tristesa com si fora la seua pròpia sang. Ara, de sobte, la falta de Paco se sent com una urpada.
La vida es mesura per un rellotge parat, només hi ha un vague present sense futur, una història sense continuïtat raonable, un espai fúnebre on els somnis s'articulen poèticament a la realitat. Per això, jugar en Genovés, malgrat eixa tristesa, serà la millor manera de rendir tribut, ja no sols al seu pare, sinó a tota la seua família: Els Genovés, una estirp elevada a la categoria d'icona global.
