L'actualitat, en aquestes darreres setmanes, ve carregada amb esdeveniments importants. En primer lloc, ha mort la reina Isabel II, una monarca que ens semblava (quasi) immortal. La seua mort ens deixa imatges per a la història, des d'un país consternat fins a llargues cues per rendir-li un últim homenatge en el comiat. També tenim Carlos Alcaraz com a recent vencedor del US Open, cosa que li permet consolidar-se com a número 1 del rànquing ATP, i rivalitzar amb els grans tennistes espanyols d'abans. I, per si no hi haguera prou, tenim la selecció espanyola de bàsquet a punt per lluitar per l'or a la final de l’Eurobasket. Els xics, després de l'esforç i el sacrifici d'aquestes setmanes, s'ho mereixen. Tot i això, hi ha un tema de primeríssima actualitat, almenys a la Comunitat Valenciana, del qual m'agradaria parlar, ja que crec que està en dubte en les últimes setmanes: el bou al carrer.
La meua vinculació amb el bou al carrer va començar anys enrere. Recorde com, les primeres vegades, anava amb el meu iaio agafat de la mà. Fèiem una inspecció del recorregut, em pujava per veure el bou al caixó o li demanava, a algun conegut, que em deixara pujar a algun dels cadalafs a veure la vesprada de vaquetes. Per a mi, aquests caps de setmana, eren sempre especials. Em quedava a dormir a casa dels meus iaios, la meua iaia guisava algun dels meus menjars preferits i gaudia tant o més que aquells aficionats que es posaven davant de les banyes del bou.
Aquesta primera aproximació personal evidencia que els bous al carrer són una tradició arrelada al nostre territori. De pares a fills i de iaios a néts. No perquè ho dic jo només, sinó perquè així ve recollit en el decret pel qual s'aprova el Reglament de festejos taurins tradicionals a la Comunitat Valenciana. Per tant, més enllà de sentiments i vivències personals, veiem com hi ha una norma clara que regula aquesta festa. Aquesta ordenança recull les modalitats de festejos taurins tradicionals, l'autorització d'aquestes festes taurines, les condicions generals per a la seua celebració o, per exemple, els elements estructurals de protecció, tancament, delimitació i diversió que hi poden haver. A l'article 36, en concret, es parla clarament sobre les prohibicions, un altre dels aspectes clau per al desenvolupament correcte de la festa.
Aquesta temporada, en concret, han mort vuit persones en festejos d'aquest tipus, cosa que evidencia la perillositat que poden arribar a tindre. A més, s'ha superat la xifra de morts de l'any 2015, un dels pitjors anys pel que fa a celebració de festes taurines. Això ha generat certa polèmica i una discussió de gran importància social que m'agradaria abordar a continuació.
Per a mi, hi ha una dita molt interessant que vindria com a anell al dit per a aquests casos: qui no vulga pols, que no vaja a l'era. Dit d'una altra manera, el participant sap a què s'arrisca quan freqüenta una festa d'aquest tipus. Per a bé o per mal. En alguns casos, les agafades es produeixen per imprudències del corredor, mentre que, en altres, és cosa de la mala fortuna.
També cal entendre, per altra banda, que les penyes i els ajuntaments posen tots els seus mitjans perquè les festes es desenvolupen sense incidents, però sembla que això, de vegades, no és suficient. No ho és, moltes vegades, per l'envergadura dels espectacles i el teixit social que mouen. A més, les assegurances estan començant a bloquejar la seua viabilitat.
Els ramaders, i la resta del personal tècnic que hi participa, són, en molts casos, els més afectats. El primer, perquè viu d’això. Perquè estima el camp i els animals. Perquè, sense ell, la festa no existiria. Els segons, perquè són una part essencial per al desenvolupament de la festa (arquitectes, personal sanitari, personal de muntatge etc.).
També seria important parlar del benestar dels animals durant la celebració de la festa. Al meu entendre, no veig cap problema per celebrar una vesprada de vaquetes amb la corresponent solta del bou cerril (com s'ha fet sempre), però la meua visió ha canviat, darrerament, quan arriba la nit, i, amb ella, la celebració del bou embolat.
Puc entendre que, com a la resta d'aficions, hi haja aficionats que es preocupen per preservar la festa com abans, sense alterar-la. Jo crec que és possible un canvi. Ja ha passat en altres camps com l'esport, i més concretament al futbol. Qui s'imaginava, fa uns anys, que les jugades polèmiques es revisarien en un monitor de televisió? Agradarà més o agradarà menys, però la veritat és que hi ha alguns canvis que són imprescindibles i han d'arribar-hi. Per fer alguna cosa millor, més raonable o més ètica.
Per això, crec que és imprescindible començar pel diàleg. Diàleg entre partits polítics, penyes, ramaders i altres agents interessats. Tots ells han d'establir un espai on es puguen arribar a acords, respectant en harmonia l'origen de la festa, però on també es respecte l'animal, on es puguen establir noves línies d'actuació que resolguen els accidents patits recentment, i on es puga parlar sobre què passarà amb el bou embolat en els propers anys (i si el més raonable és col·locar-li uns llums led perquè l'animal no patisca o qualsevol altra qüestió que tinga a veure directament amb això).
Per a mi, en un present on prenen especial importància les consultes i la participació ciutadana, seria interessant preguntar als veïns quin ha de ser el futur dels bous al carrer. No perquè guanye el sí o el no exactament. Només per saber de quin punt partim i cap on volem anar, i sobretot, com podem fer la festa millor. Sembla que és fàcil d'abordar i de reflexionar, però.. xe, quin embolat! Sobretot per a qui vulga agafar el bou per les banyes i resoldre aquestos temes d'una vegada.
