Sí, la notícia d’ara és la claudicació de la calor ominosa que havia assaltat el món durant tot l’estiu, i l’entrada de la tèbia fresqueta o les trompades plujoses de la tardor. Però la setmana passada, mentre progressàvem cap als treballs i les nostàlgies de l’estació de la cara B sentimental, ha aprofitat per confrontar-se amb connexions mortals de la memòria d’Europa. La presència de la mort ha aportat el descobriment dels centenars de cossos d’ucraïnesos i ucraïneses, grans i menudes víctimes dels crims contra la humanitat del criminal Putin, usurpador de l’herència cívica i creativa de Rússia i els seus països germans o oprimits. I alhora, la natural evolució cap a l’eternitat de Sa Majestat Elizabeth II. Ah!, una anècdota personal: fa molts anys, al Speakers’ corner de Hyde Park, escoltava un xerraire damunt d’un tamboret cridant barbaritats contra les dones; una oient conspícua al meu costat, el tallà: «però la Reina és una dona!»; i el predicador provocatiu sentencià: «No senyora: la reina és la reina!». I encara una altra que aporto ara: s’ha acabat l’acudit de cantar el títol estratègic de l’himne amb la gracieta de God SHAVE the Queen; des d’ara, el Rei es pot afaitar.
Ja que compartim la columna sobre rellevants fets mortals, mentiria si no posara en relació la mort de dues personalitats primeríssimes de la mateixa Europa contemporània. La del Jean Luc Godard revolucionari de la nouvelle vague, que amb suïcidi assistit, ha posat fi a la meravellosa existència cinematogràfica de la delinqüència i la bellesa d’À bout de souffle i de la maternitat de La femme mariée, i tantes altres històries. I la de Javier Marías, l’«escriptor anglés» de Madrid, que, sense massa explicacions, ha deixat òrfena una comunitat de lectors de la seua ironia grossa o fina, i la seua sintaxi sinuosa a la recerca de la veritat: un estil de denúncia dels atacs quotidians contra la circulació viària i la calma sonora del millor Madrid, i alhora, aplicat a traçar les vivències que, segurament com tu, vaig admirar cada setmana en justificadament irritades columnes dominicals, i des de fa dècades, en les seues traduccions de Sterne o de Nabokov, i des del seu Corazón tan blanco, en tantes concretes definicions de les anècdotes i les plenituds del pas del temps. En homenatge, la columna s’ha escrit embolicada, com el cor del temps.
