Els hem vist desfilar, autèntics soldadets de plom. Casaques roges i barret alt de pell d’os. No sé si mentre acompanyaven el fèretre eren encara The Queen’s Guard o si ja eren The King’s Guard. Ja ho cantava el grup Alaska y Dinarama: ¿A quién le importa? Perquè, realment, el resultat és el mateix: un autèntic espectacle, una superproducció impressionant. És evident que en esta representació d’abast mundial hi ha molts interessos en joc: des dels ingressos de la Casa Reial britànica fins els dels mitjans àudio-visuals. Ara bé, no són escasses les ocasions en què els estudis cinematogràfics han muntat un film amb una producció impressionant i després, a nivell econòmic, ha resultat un fiasco; és a dir, els diners, per si mateix, no són garantia de l’èxit. I és que, en este cas, ha hagut una implicació, objectiva, notòria d’una part molt significativa del poble britànic en el programa funerari d’Elisabet II del Regne Unit i altres reialmes de la Commonwealth.
Són moltes les causes que, com vostès saben, expliquen esta adhesió de la ciutadania; singularment, la implicació de la Casa Reial britànica en el poble durant els anys durs de la II Guerra Mundial, en la què la pròpia Elisabet participà activament. Cal afegir en l’haver de la reina la dignitat en la què ha acompanyat la desfeta de l’imperi, un procés que, en el cas d’Espanya, va ser traumàtica. Òbviament, cal referir l’escrupolós ajust de la reina a les funcions representatives de la Corona. I encara cal afegir un altre factor, a saber: que la reina ha sigut la cap de l’Església anglicana. Evidentment set dècades de presència ininterrompuda de la cap d’Estat exercint les seues funcions han calat en l’apreci i afecte de molta gent dels pobles britànics a la seua monarca.
Tot i això, encara cal afegir un altra característica que singularitza els monarques britànics; a saber: el caràcter sagrat del cos del monarca. Ernst H Kantorowiccz propugnà la teoria dels dos cossos del rei. Ja des de l’època carolíngia es suposava que en el rei hi havia dos cossos: el mortal i el sagrat, inherent a la naturalesa de la institució, que no mor, i que es transmet amb la successió de la monarquia. En l’evangeli de Liuthar, miniat sobre l’any 1000, s’aprecia el monarca representat com Jesús, envoltat per l’ametlla mística, però la mà de Déu penetra la màndorla per tocar el cap reial; un mant sostingut pels evangelistes separa la part superior del monarca, divinal, de la inferior, pertanyent a l’orde terrenal: és molt didàctica. Este còdex està inclòs en el programa Memòria del Món de la Unesco i la imatge és de domini públic en la xarxa virtual.
La idea dinàstica garantia una continuïtat del cos natural dels reis que actuaven per successió hereditària com a guardians de la Corona. Els monarques, a més, estaven imbuïts de la Dignitat la qual feia referència, principalment, a la singularitat del càrrec reial, a la sobirania investida en el rei. És a dir, el càrrec en sí no era una Dignitat, però tenia annexa una Dignitat, la qual no mor. Recordem Macbeth (IV, 3), les bruixes conjuren una processó fantasmagòrica, estranya dels huit reis predecessors de Macbeth; l’últim monarca porta l’«espill» que mostra els successors «sense fi». Una pluralitat que no s’estenia en un espai, sinó que se circumscrivia, exclusivament, en el temps.
Tot açò no eren sols conceptes medievals. Encara en el segle XVI, en la coronació d’Eduard VI, el primer monarca anglès protestant, l’arquebisbe Cranmer explicà que els reis «són els Ungits de Déu, no en funció de l’oli que l’arquebisbe utilitza, sinó en consideració al seu poder, que està ordenat [...] i de les seues persones que són elegides per Déu i dotades amb els dons del seu Esperit per a millor governar i guiar el seu poble. L’oli, si s’afig, és sols una cerimònia; si falta, eixe rei és encara un monarca perfecte, i és igualment l’Ungit de Déu com si haguera sigut ungit». Les paraules de l’arquebisbe no sols mostraven l’esperit de la Reforma anglesa, l’aversió general a les uncions rituals, sinó que resumien les idees que s’havien forjat en l’Edat Mitjana.
I si bé en un principi, esta presència de l’oli significava el caràcter sagramental del sobirà, comparable al del bateig o l’ordenació sacerdotal, va ser el propi poder espiritual qui va devaluar el misticisme de la coronació, precisament, per salvaguardar la preeminència de l’ordenació sacerdotal, del poder espiritual. Esta tradició d’encarnar dos cossos en la persona del monarca tingué un llarg recorregut. En el segle XVII, en un informe sobre el cas Calvin, sir Edward Coke parlava de la manera en què la corona anglesa es transmetia a un nou rei. Assenyalava que el sobirà tenia el regne d’Anglaterra «per decret inherent de naixement» i que el títol el tenia en virtut de la seua descendència de sang reial, «sense cap cerimònia ni acte essencial necessaris ex post facto: doncs la coronació és solament un ornament reial i la solemnització de la descendència reial, però no forma part del títol». Tots estos conceptes no evitaren la decapitació de Carles I d’Anglaterra: els seus últims anys s’havien caracteritzat per la tirania i va triomfar la revolució capitanejada per Cromwell. Després d’uns anys convulsos, es va consolidar la monarquia parlamentària, caracteritzada per la supremacia del Parlament sobre la Corona, tot i que esta conserva moltes prerrogatives, sobretot, les relatives a la tradició i la representació del país.
El fill d’Elisabet ja és el sobirà Carles III. És el continuador d’una llarguíssima estirp, certament arrelada en el país. Ara bé, la suspensió, de fet, de la vida política i social britànica durant un grapat de dies, no podrà, no pot, camuflar per molt de temps les realitats amargues que constrenyen el país, sobretot les classes populars. Quan els focus s’apaguen, quan els soldadets de plom tornen als palaus, quan la quotidianitat s’impose, Carles III haurà de fer molt més que enfadar-se per un escriptori i una ploma estilogràfica. Del contrari, no li valdrà de res tindre dos cossos.
