Fa ja uns dies que s’anuncia l’arribada de la tardor. Les matinades son més fresques i, després d’un estiu anormalment calorós al llit ja abelleix instintivament tapar-se amb el llençol. A les meues passejades matinals, acompanyat pel meu Ra, un chihuahua trapella i corredor, comencem a trepitjar les fulles seques que comencen a caure dels arbres que en unes setmanes quedaren despullats i amb les branques i els troncs a l’aire fins l’arribada de la primavera. Ja tenim el temps de tardor entre nosaltres, els dies van escurçant-se, aquell Sol roent i estiuenc ha donat pas a una llum més dolça i acollidora, i és arribada l’hora de canviar les espardenyes de careta pels mitjons i les sabates, i de trocar el barret panamà que ens ha salvat dels potents raigs de l’estiu solar pel de fieltro que ens protegirà de la pluja i la fredor que s’apropa. Es la tardor, arriba el temps de tornar als vells propòsits que l’estiu va deixar aparcats.

Com va escriure el poeta Martí Pol «L’estiu dispersa i abalteix/Són massa llargs els dies, i tot és excessiu/ i incita a la peresa». És cert, malgrat que a l’estiu els dies son més llargs tot incita a la peresa, la calor, els coloms veïns que remuguen, les llargues migdiades en haver dinat, la lectura d’un llibre, les converses vespertines amb amics i veïns, tot, tot incita a dedicar les hores a Santa Mandra. Em vaig criar a l’horta, a Benimaclet, i recorde d’aquells dies, en que la televisió encara no havia invadit salons i menjadors de les cases, els sopars al carrer, a la porta de casa, amb el veïnat, on sempre havia algú que tenia una bona història que contar. A primers de setembre eren les festes patronals, que ens anunciaven la fi de tota aquella vida estival i nocturna. Amb la tardor tornava l’escola i la rutina, se’ns havia acabat vaguejar tot el dia pels camps, banyar-nos nus al toll de les sèquies o caçar parotets, els blaus, de bassa, eren els més preuats.

Però d’això ja fa molts anys, ara estem vivint ja la tardor de la vida, com canta Raimon «amb més passat que futur», amb la tardor ja no tornem al curs escolar, el que tenim al davant es un curs polític que se’ns presenta complicat. Gairebé a la porta de casa tenim una guerra que está servint perquè alguns augmenten el seu compte corrent mentre els demés veiem com cada vegada que anem al mercat tot, tot, és més car, des del pa als ous, passant per la fruita i la carn, per no fer esment dels preus de l’electricitat i el gas. I tot es culpa de la guerra, i a la gent li costa entendre que la guerra siga la culpable d’encarir els productes més bàsics, i més quan llig a la premsa que alguns d’aquests productes en el camí que va del productor al consumidor augmenten el preu per sis. O que les companyies energètiques contra més crisis hi ha més milions guanyen sense que el Govern puga fer res contra elles?

Des de la Unió Europea ens anuncien mesures dures per retallar el consum d’energia, especialment gas i electricitat. Els que tenim una certa edat ja vam viure durant la nostra infantesa restriccions d’electricitat, van ser temps de braser sota la tauleta, d’estudiar moltes nits a la llum d’un carburer o d’una espelma, temps d’anar d’hora al llit on les mantes ens salvaven del fred, de prunyons als dits de les mans. Temps de fred que espere no tornen. Un dia en un poema vaig escriure que per mi la tardor era «estrenar sentiments quan la tardor venia/ i acomiadar els anys i els amics que manquen». Continue acomiadant anys i amics.