Les biblioteques diuen molt dels habitants domèstics. I la de l’escriptor i historiador José Antonio Vidal Castaño en sa casa de Benimàmet és una de les més completes que he vist, en qualitat i quantitat. Ell n’estava ben feliç. Allà entre aquelles infinites parets farcides de llibres, hi ha reconstruït tot el relat de la repressió de la dictadura perquè quede constància, per si de cas. L’última vegada que ens van veure era primers de maig d’enguany. Ell acabava de publicar El soroll de la memòria (Talón de Aquiles), un llibre de recull d’articles on queda ben clara la seua nítida voluntat antifeixista, democràtica, en definitiva. La portada és una fotografia molt dura del seu oncle Luis Vidal Corella, on es veu una banda de cornetes i tambors de presoners republicans dels anys quaranta. Des de la seua lluita antifranquista fins ahir mateix, Vidal Castaño ha buscat en la història la veritat, i també en el periodisme, que segons argumentava és una forma de memòria col·lectiva, que també fa història i influeix en la societat.
Queden aparcats un fum de projectes d’investigació, sempre sense un pla establert, amb el radar de la curiositat alerta. Sense atenció a l’entorn no hi ha periodisme, ni tampoc història. Gran lector d’Antonio Machado, Almudena Grandes, Javier Cercas i Luis Landero, al que va presentar fa uns anys en la Fira del Llibre en un acte del qual se’l notava ben satisfet, i orgullós quan va comprovar que el seu comentari, i el seu nom, eixien en la faixa de promoció de Tusquets en El huerto de Emerson. Tenia tots els llibres de Chaves Nogales i estava content que finalment aquella Villa Amparo que va acollir a Machado els últims anys de la seua vida fora un espai cultural amb programació literària.
Visitar a José Antonio era també trobar-se amb l’abraçadora cordialitat de la seua dona, Pilar Valls, una autèntica còmplice de la seua llibertat intel·lectual i companya de vida. ¿No tens por a perdre la memòria?, li vaig preguntar en aquella visita, l’última. «No es pot viure sense memòria», va contestar.
