Fa tres mesos i escaig, la ministra portaveu del govern anunciava a bombo i platerets que l’estratègia ibèrica de limitació del preu del gas faria reduir més d’un 20% la factura elèctrica. Doncs d’això, res de res! L’engalipada resulta evidenciada per la punyetera realitat, només cal revisar-ne la lletra menuda. En la tornada a la rutina setembrina, després d’un estiu de mà foradada, ens adonem que haurem de pagar molt més per un servei bàsic i necessari com és l’electricitat per una nova enganyifa de les elèctriques i del govern.

I és així: no ha abaixat el preu de la factura de la llum –sinó tot el contrari– i qualsevol ho pot comprovar. Tant se val la companyia subministradora. Té igual que siga gran o menuda, de proximitat o de producció renovable. Totes apliquen –de manera explicita o no– un nou apartat anomenat càrrecs normatius –nou eufemisme d’impostos–, entre els quals en destaca un amb l’epígraf de “límit del preu del gas”, que suposa un increment generalitzat del 30%. Però com? Si diuen que el preu del gas està limitat, per què hem de pagar per aquest concepte? Per a pixar i no tirar gota!

Però la cosa no acaba ací! Al costat de l’impost adés assenyalat, n’hi ha un altre que també resulta de l’antologia del disbarat, en aquest cas sota el títol de “finançament del bo social fix”. Quasi res! Quan tothom podria pensar que com a mínim les companyies elèctriques tindrien una mica de compassió i solidaritat amb la gent empobrida, doncs, tampoc: al remat ho haurem de pagar a escot en cada factura i, per a més inri, per decisió administrativa.

I per acabar-ho d’adobar, també estem subvencionant una part de l’electricitat consumida a França –i també a Portugal i al Marroc, que l’estan pagant més barata que si allí la produïren. Un negoci redó! Resulta que d’uns mesos ençà, des que el país de l’antiga Gàl·lia va fer una parada espectacular de més de la meitat dels 56 reactors nuclears de què disposen –obsolets i perillosos–, està produint un increment de la demanda i, per tant, un augment del consum de gas, amb el corresponent encariment del preu en el sistema marginalista, que no es reflecteix en la factura francesa, a més d’una escalada en les emissions de CO2.

Així que, la tan airejada intervenció en el mercat elèctric per part dels governs –ara teatralitzada per la presidenta de la Comissió Europea– consisteix a fer veure en la pràctica que les empreses assumeixen una reducció del preu de l’energia quan no és cert. Si s’aplica el mateix criteri que amb el límit del preu del gas abans esmentat, ja ho sabem: ho pagarem religiosament entre tota la gent consumidora i segurament també per decret governamental, amb una inflació pels núvols i els salaris devaluats.

No es tracta de limitar els malanomenats beneficis caiguts del cel –com si del mannà bíblic es tractara– sinó d’acabar amb les perverses màfies elèctriques. L’article 128.2 de la Constitució espanyola permet la nacionalització del sector energètic, cosa que el quatripartit (PSOE, PP, Cs i Vox) no està disposat a implementar. Només la mobilització popular ho podrà capgirar. Les manifestacions convocades a 20 ciutats espanyoles, aquest 23 de setembre pel Jovent pel Clima (Friday for Future) per reclamar que l’energia siga un dret i no un privilegi, segur que en són un bon inici.