Cada dia estic més preocupat per la guerra d’Ucraïna; que ja no és la guerra d’Ucraïna, sinó la guerra entre Rússia i l’OTAN. Que hauria de preocupar-nos a tots perquè la tensió és comparable a la crisi dels míssils de Cuba, i si el conflicte deriva en una guerra nuclear està en joc la supervivència de tothom. Que exagere? Tant de bo això que dic siga una hipèrbole i no una hipòtesi sobre l’Harmagedon o batalla que anuncia el final dels temps, seguint la interpretació teològica que en fa Occident com una batalla entre bons i dolents, entre les milícies celestials de l’OTAN i les forces diabòliques de Putin. Putin és un megalòman, narcisista i superb. Incapaç de reconèixer errors, pateix allò que psicopatològicament s’anomena ‘desenvolupament paranoide’. Però Biden, Macron, i en menor mesura altres líders europeus, mostren també símptomes fàcilment perceptibles d’estar afectats per la síndrome Hubris o malaltia del poder, que provoca canvis psicològics que porten a obsessionar-se per la pròpia imatge, perdre el contacte amb la realitat, menysprear el consell aliè, negar-se obstinadament a canviar de rumb malgrat que les circumstàncies ho aconsellen i, en suma, actuar irresponsablement. Resumint: que estem governats per malalts. Bush, Blair i Aznar patien aquest trastorn. I Stalin, Hitler, Kennedy, De Gaulle, Yeltsin, Gaddafi, Bokassa, Idi Amin i etcètera i etcètera, abans que ells. Si em preocupa la salut emocional i mental dels dirigents implicats a Ucraïna és perquè poden prendre decisions imprevisibles sense avaluar correctament les conseqüències. Decisions que, atrapades en l’espiral acció-reacció, entren en bucle seguint el vell principi «simila similibus curantur» (un mal es cura amb una dosi major del mateix mal). Dinàmica perversa en què l’acció d’un bàndol provoca una reacció encara més extrema per part de l’altre. Estem, doncs, immersos en una guerra de final incert que ningú no guanyarà i que tots anem a perdre (excepte els fabricants d’armes, clar està).