Quan esclata una guerra, la primera cosa que s’hauria de fer és acordar un alto el foc, pactar l’acord de finalització del conflicte i concertar les bases organitzatives i polítiques del futur immediat de les zones en conflicte. Això, entre els contendents, a soles o acompanyats de parts neutrals i dissuasòries. Proposta d’aforisme que subscriuria Groucho Marx, que estaria molt bé, però que desgraciadament no sol donar-se. La guerra a Ucraïna ja dura set mesos, sense que es vegen senyals del final del conflicte. S’acabarà per esgotament de les parts, perquè alguna de les bandes bel·ligerants no puga aguantar més o perquè arriben a algun acord, després de morir, absurdament, milers de persones, militars o civils, i de perdre tots els contendents perquè una guerra, la majoria de vegades, no la guanya ningú, tots la perden, com diria Raimon. Bé, tots no, perquè els fabricants i els comerciants d’armes mai perden.

Per ara, després de set mesos d’invasió, no se sap, públicament, quan i com acabarà esta guerra. Per a proposar acabar-la hi ha les solucions que hi havia abans de començar-la. Tenint en compte, com s’ha demostrat, el caràcter autoritari, despòtic i agressiu del sistema polític rus, l’ampliació de l’OTAN cap a les fronteres russes, amb la inclusió dels països excomunistes en l’Aliança Atlàntica, ha sigut «un error tràgic», com vaticinaren, ja fa anys, els polítics americans George Kennan i Strobe Talbott, amb ocasió d’eixes noves admissions. I recordem la crisi de 1962, quan els Estats Units d’Amèrica es van oposar decididament a la instal·lació de míssils a Cuba per part de l’URSS. Crisi que es va acabar quan eixe armament el va retirar l’antiga potència soviètica de l’illa caribenya. Un error tràgic, el de l’expansió de l’OTAN cap a les fronteres russes, que ha servit de pretext a un dèspota com és Putin per a justificar la criminal invasió imperialista a Ucraïna.

Quan desaparegué l’aliança militar del Pacte de Varsòvia dels països excomunistes, desaparegut també el «perill comuniste», també hauria d’haver desaparegut l’OTAN. O haver-se transformat en un organisme dissuasori de conflictes i per a assegurar la pau en el món, i haver admés a Rússia en l’Aliança Atàntica. Però en compte de desaparéixer, diluir-se o convertir-se en una organització integradora i asseguradora de la pau planetària, com a organisme de l’ONU, s’eixampla, es rearma i s’incrementa el gasto militar dels seus integrants. Accions dirigides o induïdes pels EUA i el seu afany dominador i supremaciste, que servixen de pretext per a la reacció de l’imperialisme rus.

Per altra banda, la cruenta rivalitat política dels nacionalismes ucraïnés i prorús també ha servit d’excusa a l’autòcrata Putin per a invadir Ucraïna, per a «protegir i salvar» l’idioma i la identitat russos en el Donbass, en guerra civil des de fa alguns anys. En els països o territoris a on hi ha l’ús de més d’una llengua, el reconeixement i el respecte a la diversitat cultural i lingüística, plasmats en lleis, és fonamental i necessari per a viure i conviure en pau i harmonia. Però en l’est d’Ucraïna es dona un conflicte identitari no resolt que ha provocat, des de fa anys, una confrontació bèl·lica entre els dos nacionalismes en lliça. És curiós que la majoria de guerres, conflictes bèl·lics o terrorismes diversos es mouen, majoritàriament, per idees emocionals, irracionals, nacionalistes o religioses, dinàmiques de centralismes contra secessionismes, que es transformen en centralismes quan poden. I per creuades de diferent índole. A banda de les raons econòmiques, que sempre estan darrere o al costat d’eixes «emocions» guerreres.

La gran culpable d’eixa guerra és Rússia, que és l’agressora-invasora, però l’expansionisme de l’OTAN, els nacionalismes prorús i ucraïnés, la política centralista de Kíev i la relegació i marginació, per llei, del rus a Ucraïna, parlat pel 30 % de la població ucraïnesa, també són responsables en alguna mesura d’esta confrontació.

Cal ajudar l’agredida Ucraïna, però cal exigir-li, alhora, un projecte de plena democratització i una organització territorial, com ara la federal, efectiva, que reconega la seua diversitat identitària i les seues llengües per igual. I l’OTAN deu parar l’expansió. I preparar la seua reducció i/o conversió en una organització per la pau. I el desarmament i la desmilitarització deu obrir-se pas en tota la política mundial. Encara que això, ara, siga una quimera.