El Certamen Internacional de Bandes de València ha suposat una fita en la celebració del so, comunió entre agrupacions i lloa a la sociologia de la música valenciana. Eren altres temps.
La igualtat de normes en les bases que democratitzen la participació per a les bandes de la Comunitat i per les foranes, han il·luminat una interessant realitat: les bandes valencianes ja no són les millors.
I permeti-se’m valorar el terme «millors» perquè, encara que no comparteixo la competició dins de l’art, entenc que aquesta suposa una competència que crea una evolució en les agrupacions, encara que només sigui temporal. Les bandes adquireixen un compromís amb la qualitat durant l’últim tram cap a la meta del Certamen. Llavors, en el millor dels casos, es dilueix. En uns altres, suposa un minvament social, comiat de directors, músics que marxen amb el canvi de líder, …tot plegat, el caos.
La banda que guanya escriurà la història fins al següent Certamen, fins que l’assoliment només es recordi en passar enfront de la vitrina de la seu o quan els nostàlgics parlin de triomfs passats. Però no necessàriament la banda es consolidarà musical i socialment. D’altres qüestions depèn tal cosa.
El Certamen no pot convertir-se en una depuradora de responsabilitats, queixes i dards cap al seu funcionament si s’accepten les regles de participació. Aquells que només les accepten quan guanyen o, cal dir en paraules més clares, els qui només mostren la queixa del sistema quan perden, no aporten una altra cosa que desídia, fre i escassetat al nostre meravellós món bandístic.
Les bandes valencianes haurien de fer-s’ho mirar. En les seccions i categories centrals, han estat superades amb escreix per bandes d’altres comunitats. Fa anys, la consolació per la derrota venia donada per la professionalització de bandes estrangeres participants. Ara, són comunitats autònomes, bandes socials i amateurs, amb perfils d’edats i nivells com les nostres.
Què ha passat? On queda aquella excel·lència que ens caracteritzava? Hi ha manera de revertir la situació? Les preguntes sempre inquieten. Les respostes, haguessin de tranquil·litzar.
La realitat és el millor antídot contra l’ego. La seva aplicació i aprehensió és l’única via que tenim per a rescatar-nos del declivi al qual, des de fa ja massa temps per a no haver reaccionat, estan sotmeses les bandes com a concepte sociològic de la nostra comunitat han iniciat.
El món ha canviat massa en molt poc temps i la música com a estructura educativa no ha reaccionat més enllà d’acompanyar el canvi social amb canvis legislatius cada vegada més aniquiladors, sostinguts amb el silenci còmplice dels músics i les seves institucions. Que cada vegada hi hagi més conservatoris no ha estat obstacle per a una millora del teixit musical. Més no sempre és millor.
La formació dels directors i directores s’ha alimentat més pel fet mediàtic que amb el profund del coneixement. Els líders musicals de les bandes coneixen cada vegada més repertori i menys estratègies tècniques i socials per a portar el so a les seves cotes més altes. En altres paraules, el seu treball no se sustenta sobre una didàctica d’assaig. Les directives, per part seva, estan cada vegada més allunyades de les necessitats reals de les societats musicals si no fan equip amb el director o directora i la federació que hagués de cosir tots els fils solts, viu per auto promocionant-se a so de bombo i platerets, mai més ben dit, sense més aportació que abrillantar el seu llustre.
La professionalització al·ludida no menysprea el concepte amateur de les nostres bandes si es fomenta i localitza en la direcció i la gestió. Al mateix temps, nogensmenys, cal deixar la dicotomia existent entre el director o directora professional (quan ho és) amb la gestió del grup format per músics amateurs i professionals. Algú s’ha preocupat de com gestionar la tríada directors-directiva-músics (amateurs/professionals) per a una veritable estructuració de cada banda?
València, com a paradigma, continua albergant un talent commovedor però si no el gestionem i l’articulem a través d’un argument adequat als temps, el nostre fracàs es veurà més aviat que tard i algunes pistes està ja deixant la situació d’abandó que la Banda com a entitat sociocultural ha tingut en les darreres dècades.
No cal mirar cap a cap despatx. No cal maleir la sort. Molt menys desviar la responsabilitat a forces coercitives alienes i espirituals. Tot està sota l’influx de la nostra responsabilitat com a col·lectiu i de la nostra acció diària.
No resultarà estrany per a ningú utilitzar el terme màfia per a referir-nos a un sector del nostre hàbitat musical dedicat en cos i ànima al control i poder del present i el futur de la música. Però ni aquest hampa serà capaç de fer mossa en el nostre món bandístic si els músics deixem de parlar de la gent per a parlar amb la gent. Si deixem de queixar-nos per a ser més proactius. Si prenem d’una vegada per sempre la iniciativa i l’apoderament perquè el nostre món musical sigui el que de veritat mereix ser.
La música ens pregunta pels somiadors, pels salvadors. I pacientment es refereix a ells com els hereus. Nosaltres, que ho som, canviarem el món. Volem?
