El dissabte vinent, dia u d’octubre compliré trenta-nou anys com a empleada pública. Amb aquesta dada de la meua vida laboral vull ficar de manifest que a la Generalitat he «patit» d’una o altra forma tots els governs que han passat des del principi, perquè treballava com a netejadora a un institut de Formació Professional que ja va inaugurar Ciprià Ciscar a l’any huitanta-tres.

En tots aquests anys, el pitjor de bon tros, van ser el quasi vint anys de Govern del PP. Van ser, de veritat, un mal són per al conjunt d’empleades i empleats públics, que, encara estem patint les conseqüències de l’anomenat «Decret Vela» en alguns dels seus aspectes. Però no en vull ficar corporativista ni sindicalista.

Amb motiu de les decisions que els Governs de Madrid i Andalusia han pres sobre l’eliminació d’alguns dels seus impostos, els serveis públics com la sanitat, l’educació, l’atenció a la dependència van a veure’s ressentits.

Com ja he dit en alguna ocasió, els serveis públics són elements necessaris per a l’estat del benestar i redistribuïdors de la riquesa d’un país perquè ens donen la seguretat que la nostra salut no depén de com tinga’m de buida o plena la butxaca s’ha demostrat amb les campanyes de vacunació contra la covid.

L’educació pública està garantida per a tota la població fins als setze anys i és un dret garantit per la mateixa Constitució. I així una sèrie de drets als quals la ciutadania té accés i que estan sustentats d’acord als impostos que totes i tots aportem.

Mentre va governar el PP, i al llarg de tots els Governs, es va robar a mans plenes de les arques autonòmiques com molt bé sabem. I ho van fer a departaments tan sensibles com cooperació internacional, sanitat, turisme, educació i un llarg etc.

Afortunadament i gràcies a la tenacitat de l’actual responsable de la Conselleria de Transparència, Cooperació i Qualitat democràtica, alguns milions s’han pogut recuperar. Però són, segurament, engrunes de tot el que es van endur. I mentre els serveis públics i els empleats i empleades públiques ressentint-se-n d’aquestes polítiques trileres.

Quan a la gran crisi-estafa del dos mil huit, i després de tancar algunes institucions com l’Institut per a l’Estudi de la Violència Reina Sofía i altres, paralitzar les ajudes a la dependència i les ajudes per a fer prevenció contra les violències masclistes, reduir i congelar els salaris dels empleats i empleades públiques, deixar al personal interí amb una reducció de jornada i de salaris que després va resultar il·legal i un llarguíssim etc., estaven «ajudant» a la banca amb diners públics que mai va tornar. I mentre tot això passava, continuaven furtant, com molt bé sabem.

El narcisisme d’alguns i d’algunes, l’ambició i megalomania d’altres, van portar a fer obres innecessàries per a justificar que encara es podia robar més a les arques valencianes: El circuit de fórmula 1 o la visita del Papa són dos exemples. I mentre les bosses de pobresa anaven augmentant.

Per totes aquestes coses fetes pels governs del PP, lluitaré amb totes les meues forces perquè no tornen al govern de cap de les maneres.

I, també per totes aquestes coses i bastants més que no hi caben en un article, ni oblide ni els perdone. Ni a les persones que van governar, ni al partit que els va promoure. Mai. Ni oblit, ni perdó.