Andreu Capella (València, 1529- Sanaüja, 1609) va ser bisbe d'Urgell des del 1588. Es formà les universitats de Gandia i d'Alcalà de Henares. Va prendre l'hàbit com a cartoixà a Portaceli, però per qüestions de salut passà a ser jesuïta. Ocupà càrrecs a Milà, Nàpols, Castella, Aragó i Catalunya. Finalment, va estar postulat a bisbe d'Urgell. Allà comptà amb un col·laborador com Josep de Calassanç. Va escriure diferents volums d'un Libro de oración que va conéixer diferents edicions impreses pels anys 70 del segle XVI i va ser traduït a diferents idiomes, cosa que indicaria la gran acceptació dels lectors d'aquella obra. Ens consten també un parell més d'obres seues: Consuelo de nuestra peregrinación (1574); i uns Comentaria in Jeremiam propheta (1586). D'un to diferent serien les Vidas y excelencias de María, señora nuestra, y de san Juan Bautista, obres que hauria escrit a Roma i que haurien restat manuscrites, com també un Tratado de la verdad de la fe.

Adreçats a un públic més general, trobem el Sermón predicat en les festes de la canonització de sant Ramon de Penyafort, a Barcelona -imprés allà mateix, el 1610, dins el volum que narrava les festes d'aquella ciutat dedicades al sant principatí- i, sobretot, mereixen una atenció especial els dos volums en la nostra llengua -«en romance catalán», diu el bibliògraf Ximeno- que s'estamparen al Castell de Sanaüja, el 1593 i el 1594 respectivament. El títol d'aquells dos volums és Sermons dels diumenges y festes principals de l'any, per a utilitat dels rectors y tots aquells que tenen cura de ànimes. Contenen un conjunt d'homilies per a l'any litúrgic, i un apèndix amb altres peces.

Aquelles prèdiques -que segurament també arribaren a ser model en terres valencianes- seguien el model d'homilia que s'ajustava a les directrius ideològiques establertes al concili de Trento, i és per això que Capella necessitava la llengua del país i recorria sovint a fórmules senzilles, ajustant la seua expressió als oients i «en un estil fàcil y pla per a que tots ho poguen entendre, dexant les artificiositats» -com indica ell mateix al pròleg de l'obra. Un exemple que, tanmateix, no va abundar massa, perquè els eclesiàstics valencians del període -els que ocupaven alts càrrecs-, tot i que també volien arribar als seus fidels, optaren majoritàriament pel castellà, tot intentant dues coses: promocionar-se ells mateixos davant al cort i, alhora, pugnant per assimilar els valencians a la cultura castellana. Signes dels temps.