La qüestió identitària del poble valencià no ha sigut pacífica. La commemoració de l'entrada del Rei Jaume I, el naixement de l’Antic Regne de València i la seua incorporació a la Corona d'Aragó sovint s'ha saldat amb batalles campals, una mostra més de les grans dificultats sobre les quals s'ha edificat el nostre autogovern. Ara que celebrem el 40 aniversari del nostre Estatut d’Autonomia, és moment de reconéixer la contribució enorme de totes aquelles persones que han ajudat a construir un marc de convivència que, ateses les circumstàncies, amb les seues deficiències, és un marc estable i continua plenament viu. Clama al cel que lluny d'espantar vells fantasmes, algun destacat dirigent de la dreta política insistisca a rescatar del bagul dels records acomplexats recels del passat.

Malgrat qui pese, aquest dia festiu ens permet la reafirmació col·lectiva del nostre autogovern, però de la mateixa manera, també és un moment idoni per a fer un balanç polític, perquè, fruit d'una anàlisi valenta, puguem impulsar la nostra autonomia política i afermar amb més fortalesa la identitat pròpia.

El nostre territori ha evolucionat de manera notable aquests últims anys. Sense necessitat de remuntar-se a temps passats, és senzill advertir del canvi transcendent esdevingut en els últims anys. La política dels grans esdeveniments, esguitada –per a la nostra vergonya- amb múltiples casos de corrupció, ha donat pas a un altre model que s'ha allunyat de la megalomania, alhora que ha accentuat l'atenció en els serveis públics essencials per a la ciutadania com a epicentre de la política pública. En aqueix trànsit, els agents socials ens hem reconegut i, producte d'això, podem afirmar que vivim una època singularment fructífera en termes de diàleg social. Ara bé, encara queda molt camí per recórrer.

Podem afirmar que vivim una època singularment fructífera en termes de diàleg social. Ara bé, encara queda molt camí per recórrer.

La societat i l'economia valenciana han canviat molt en aquests últims anys. Els avanços en matèria d'educació, de sanitat –reversions incloses-, o de serveis socials, les millores en general d'infraestructures i de serveis públics han sigut elements de cohesió essencials per a reforçar el sentiment identitari del poble valencià. Des de CCOO PV coincidim que són la classe d'avanços que “creen país” i, per tant, identitat.  

Aquest paper nuclear dels serveis públics com a sustentació vertebradora d'identitat al qual m'estic referint, és una de les raons de pes que justifica la nostra insistència en la reivindicació d'un sistema de finançament autonòmic just, màximament ara que el tema -per fi- està en l'agenda política. Mentre no tinguem un altre sistema de finançament, difícilment serem capaços d'afrontar totes les nostres necessitats socials, la qual cosa es traduirà en pressupostos i serveis públics esquilats a base d'ajustos o endeutament. Un sistema de finançament just garanteix la classe de serveis públics que necessita la ciutadania. Difícilment aconseguirem l'impuls que ens cal per a afrontar l'avanç que necessita el nostre territori si no solucionem el problema de suficiència financera que ens castiga i limita. El consens aparent que desperta la causa pel finançament indica que aquesta reclamació és un element de cohesió social de primer ordre.  

Aquest 9 d’Octubre del 40 aniversari de l’Estatut d’Autonomia és una bona ocasió per a obrir una reflexió sobre els marges i els espais possibles per a completar i perfeccionar el nostre sistema d'autogovern. Potser, la cada vegada més unitària demanda darrere de la recuperació de dret civil valencià és la primera pedra en la recerca del consens que necessita la societat valenciana per a afrontar el futur, que serà un futur de progrés o no serà.