No són molts els pobles que puguen commemorar el dia del seu naixement. Els valencians i valencianes ho fem cada Nou d’Octubre. El que hui recordem no és tant l’entrada d’un rei a la ciutat de València, sinó el punt de partida d’una part de la nostra història que arriba fins l’actualitat. I és que poc després de la conquesta, el rei Jaume I va decidir que este territori es convertira en regne i tinguera les seues pròpies lleis (els Furs) i institucions (les Corts Forals, entre d’altres). Correspon als historiadors explicar el perquè d’esta decisió, però el que és interessant és que ja en aquells moments fundacionals, el nostre poble va forjar-se a partir de les idees d’autogovern, d’una esfera pròpia de decisió i d’una representació pròpia d’aquells primers valencians en les Corts. És interessant analitzar com, a dia de hui, eixos temes continuen estant sobre la taula del nostre debat polític.

La capacitat d’autogovern, abolida en 1707 «por justo derecho de conquista», l’hem recuperada amb la restauració democràtica i l’Estatut d’Autonomia. Però continua posant-se en dubte contínuament. Ho fan els partits i moviments que propugnen la desaparició de les comunitats autònomes. És a dir, que tot es decidisca des de Madrid. Però també es posa en dubte quan no arriba el finançament necessari per a exercir les nostres competències. L’autogovern és un engany si a l’hora de decidir les polítiques públiques no es compta amb els recursos necessaris.

La fundació del Regne de València també va comportar la creació d’institucions pròpies, entre elles les Corts forals. Unes Corts amb moltes diferències a l’actual parlament valencià, però amb uns punts de connexió: la necessitat de representació (en aquell moment dels estaments i hui del conjunt del poble valencià), i la importància d’establir algun límit al poder del monarca. D’aquelles idees sorgeix el parlamentarisme, després de segles de lluites dels moviments populars i democràtics. Aprofitem, doncs, esta efemèride per reflexionar sobre el valor del nostre autogovern i les nostres institucions pròpies. No des de l’autocomplaença o la reivindicació acrítica del passat, sinó des de la voluntat de seguir avançant. És el moment d’exigir que el nostre autogovern siga efectiu, que les diferents majories polítiques -siguen del color que siguen-, tinguen els recursos necessaris per atendre les necessitats de les persones. I fem autocrítica també, per què als parlaments actuals (al valencià també) falta la veu de moltes persones que no participen a les eleccions ni s’impliquen en política. L’abstenció, concentrada especialment en les persones que tenen més dificultats econòmiques, és una pèssima notícia per a la nostra democràcia i les nostres institucions. Alguna cosa estem fent malament quan àmplies capes de la societat no se senten interpel·lades per la democràcia valenciana.

En definitiva, a banda de gaudir d’esta jornada amb família i amics, de regalar-nos la mocadorà i participar en els actes als nostres pobles i ciutats, aprofitem el Nou d’Octubre per plantejar-nos cap on volem anar. Jo ho tinc clar: cap una democràcia valenciana més plena, un autogovern més fort i un parlament veritablement inclusiu i amb totes les veus del país.