Ja s’apagaren els focus. Els funerals de la reina Elisabet II són passat, història. Ara es pot escoltar i llegir sobre el futur de la Commonwealth, la dinàmica del Regne Unit sense la seua ja llegendària reina o el temps que li queda a Carles III per a regir la monarquia. La distància temporal de les pompes fúnebres encara és brevíssima, però suficient com per distingir, a grans trets, dos tipus de comentaristes i comentaris sobre el tema: els directament laudatoris i els crítics. Dins d’este segon apartat ha hagut massa cròniques suportades en estereotips històrics referits, no ja a la monarquia britànica, sinó també a la mateixa Anglaterra. Per exhibir múscul patriota gent teranyinosa ha extret del bagul d’antigalles els fantasmes de la història. Ja saben: la Pèrfida Albió, el refugi de corsaris i pirates, l’Armada Invencible i, per suposat, Gibraltar. Tot açò en apurada síntesi i esguitat del més barroer reguitzell de tòpics envers els pobles britànics i, molt singularment, l’anglés.

Molts autors han recorregut, i recorren, a les generalitzacions com a recurs literari. Ara bé, quan es tracta d’adjudicar trets similars a grups humans per raó de la seua ubicació en un espai geogràfic determinat, cal anar amb peus de plom. Llavors s’incorre en els estereotips. Ja saben, això de «valencianos de alegría». Jo quan sent parlar del «caràcter nacional» o de «comunitats de destí», siguen les que siguen, la veritat és que tremole. La meua seria una de les últimes promocions que es va empassar, integra, la formació de l’esperit nacional des de la més tendra infantesa fins a l’acabament universitari i, francament, vaig eixir vacunat envers els enaltiments patris que, a més, exigixen -sempre- d’enfortir-se davant imaginaris perills i enemics exteriors.

La lectura, també ja fa unes quantes dècades, d’un article o assaig del xativí José Antonio Maravall Casesnoves, em va ajudar a racionalitzar allò que, en un principi, era una mera intuïció. L’article del mestre d’historiadors s’intitulava «Sobre el mito de los caracteres nacionales» i va ser publicat per la Revista de Occidente el 1963. Val a dir, abans que res més, que l’objectiu principal de l’insigne historiador va ser el d’oferir una història d’Espanya en la què, este país, tinguera uns trets similars al dels altres països europeus. Esta tendència a la normalització xocava frontalment amb les tesis del règim nacional-sindicalista. En un principi perquè, en l’imaginari dels jerarques franquistes, la monarquia autoritària dels Reis Catòlics era -creien ells- el model polític de referència. Més avant, ja en l’etapa tecnòcrata, en els anys del desenrotllisme, allò que es pretenia era, precisament, subratllar la diferència; ja saben: «Spain is different».

Certament, des de la segona mitat del segle XIX fins l’acabament de la II Guerra Mundial el món havia estat dominat per explicacions racials i ètniques de caràcter marcadament patri, d’ací el treball contracorrent de Maravall. L’historiador rastrejava els orígens de l’adjudicació dels caràcters nacionals. Esta inclinació a adjudicar categories pròpies als pobles com a tret diferenciador d’altres nacions, s’accentua en l’Edat Mitjana i, van anar canviant amb el transcurs del temps. En resum allò que l’historiador valencià considera respecte als esquemes sobre els caràcters dels pobles és que, d’entrada són inexactes, no tenen un valor determinant i varien constantment; és a dir, ni són científics, ni són veraços. Així, territoris peninsulars considerats com el súmmum del trellat, l’europeisme i la cultura, en els albors de l’Edat Moderna eren tinguts per tot el contrari. Això es el que mostra el relat del viatge de Jaroslav Lev de Rožmitál per diversos reialmes d’Europa quan, en arribar a l’esmentada zona diu dels seus habitants que, són «hòmens pèrfids i malvats, pitjors que els infidels» i, per si no quedava clar remata més avant: «els més pèrfids i malvats dels hòmens, com no hi ha cap més en tota la terra».

No deixa de ser curiós com, en societats no ja dinàmiques, sinó digitals, els vells estereotips continuen ressuscitant-se en ares dels interessos ideològics. Els qui tant han menyspreat el poble britànic pel dol degut a la sobirana anglesa difunta, obliden les extenses cues que a Madrid es formaren per donar l’últim adéu al general Franco i, millor no recordar la cobertura omnímoda que la televisió espanyola va fer de les exèquies del dictador. I no tot el poble anglès ha secundat els plors envers la reina. El periòdic «Le Monde», en l’edició de 18 de setembre obria l’edició assenyalant que, Liverpool, la ciutat rebel, clamava la seua indiferència respecte als «royals» i la seua parafernàlia. I no era l’única ciutat que resistia la pressió mediàtica. Històricament parlant, el poble britànic ha sabut destriar els sentiments dels interessos nacionals i de classe. Recordem el final de la II Guerra Mundial: Winston Churchill estava en el cim, l’apoteosi de reconeixement i popularitat. Era el líder conservador que havia animat, durant un any, la guerra en solitari contra les tropes de Hitler fins arribar, ja amb més aliats, a la victòria final. Tot i això, en les eleccions generals de 1945 va eixir guanyador el candidat laborista, un desconegut Clement Attlee. La classe obrera intuïa que havia arribat l’hora d’aplicar reformes socials i va atorgar al candidat laborista la victòria més gran que haja obtingut mai: una majoria absoluta per un marge de vots del 12 per 100.

Fomentar l’esquira contra qualsevol país o grup humà és una via perillosa. La història ens mostra que l’educació en l’odi a l’altre no porta a res bo; tot el contrari. Els baguls, a més de per viatjar, han estat molt profitoses per a cantats com Karina o la Piquer, però no per emmagatzemar estereotips i rancúnies. Quan s’apaguen els focus del 9 d’octubre aprofitem per traure’n profit d’allò positiu dels altres pobles i posar la proa cap al futur: sense baguls, rutes imperials o esquira. Marxem amb la confiança d’allò que som i d’allò que podem ser.