Diu Miquel Barceló que pintar és cosa de vells, perquè es necessiten molts anys per aprendre. Té raó, per a escriure, també. Clar que es pot pintar i escriure amb vint anys, però com explica l’artista mallorquí a la joventut ho fas com pots, mentre que amb els anys com vols. He seguit des de fa temps la trajectòria artística de Barceló des que em va enlluernar la seua exposició a l’IVAM de 1995. El museu va condensar a la mostra «Miquel Barceló 1984-1994» un conjunt d’obres genials, on ja es notava la influència africana perquè els colors botaven dels quadres. Aquella inspiració de naturalesa de Mali, amb el desert i els animals, l’ha seguit durant aquests anys, tot i la posterior evolució cap a peces més abstractes, com també la notòria actuació a La Seu de Palma. Unes propostes que mai deixen indiferent, com les seues reflexions serenes. Li està passat com a tots els que van adquirint paper de clàssic, que l’experiència gira l’art cap al més substantiu.
L’ofici de pintar, o escriure, requereix hores, dies, mesos i anys. Una evolució on cauen les irrellevàncies al mateix temps que les fulles del calendari. És difícil encertar si un artista, o un autor jove, que ha iniciat a recórrer el camí arribarà o ho deixara a la primera bifurcació. Hi ha exemples dels dos casos, però l’estat de la lliure creació va molt lligat a la biologia, incloses les excepcions. La confiança en el treball i un poc d’escepticisme sobre les innovadores impostures, ajuden. Per això, igual que hem tingut una època on s’ha girat tota l’atenció sobre les últimes propostes jovenívoles, ara sembla que torna la seguretat en el valor contrastat. Com que els equilibris són inhabituals, alerta de nou.
Els experts universitaris tenen la clau per posar els estàndards per considerar al clàssic. A banda de la vasta obra i la seua influença, la qualitat encara resulta un factor determinant. Per això quan se li comenta a Barceló la seua tendència a la naturalesa morta, contesta amb la fina saviesa que la pintura mai és natural, i sobre la defunció, depén, perquè en molts dels seus densos relleus s’observa la vitalitat de la Mediterrània o de l’Àfrica. Hi ha obres d’art on queda clar que el paisatge està més viu que el país.
