‘Vacances a Roma’ fou la pel·lícula romàntica més vista per la jovenalla dels anys 60 del segle passat, quan la passió del primer amor i la frustració del desamor es vivien en companyia de l’escúter i el Seat 600 (el primer cotxe també per a molts). Qui ha viscut eixa època i va de vacances a Roma recupera el record d’una Audrey Hepburn asseguda de costat en la Vespa que du Gregory Peck; i visita els mateixos escenaris del film. Ah, i no conec ningú que deixe d’anar a Roma per no pagar la taxa turística que, com s’ha demostrat, no resta competitivitat a cap destinació. El País Valencià, amb milers de pernoctacions, pateix la massificació en urgències i hospitals, per exemple; i eixa despesa la paguem els valencians. Ho sap Francesc Colomer, àngel custodi de la patronal hotelera? I si ho sap, per què fa l’oca? Refent la frase indulgent de Roosevelt amb Somoza: encara que no s’ho crega, senyor Colomer, vull tractar-lo amb afecte. Sabem que és un desastre, però és el nostre desastre... turístic.

I com estàs en Roma vas al Vaticà, no per veure el Papa, sinó perquè l’abecé del sentit comú diu que has d’admirar els seus valors històrics i artístics. I visites les habitacions privades dels Borja (Borgia és el cognom italianitzat), i exhumes de l’oblit els Papes valencians Calixte III i Alexandre VI que inspiraven tant d’odi en els seus enemics com el papa Bergoglio en el sector ultra de l’Església. La família Borja, coneguda en Roma com a ‘catalani’ (»Mio Dio, la chiesa di Roma in mano dei catalani!», deien els seus rivals), fou bressol de cardenals ‘puteros’, però parlaven i escrivien sempre en valencià; no com Gasco i Cañizares: monsenyors de sabata fina i canònica que no sé si mereixen l’infern, però sí el purgatori per haver exiliat el valencià de la litúrgia. Tinc l’esperança (sempre invertint en esperança!) que el nou bisbe Enric Benavent rectificarà. Tinc esperança perquè és l’últim que es perd, però sobretot perquè és un home de poble que estima la nostra llengua.