En setembre de 1952, un grapat de valencians i valencianes arribats a Xile, directament des d’Europa o des d’altres punts de Latinoamèrica, de les formes més sòrdides i inhòspites i deixant-ho tot fugint de la dictadura, decidiren agrupar-se per a constituir la primigènia Casa de València a Santiago de Xile. Un espai on volien paliar, d’alguna forma, el dolor fred, perenne, profund, que els segrestava l’ànima, on conrear el vincle amb la seua cultura, amb la seua llengua, des de la distància que s’elevava com un mur infranquejable. Hui, als signants d’este articile, ens complau i ens commou haver celebrat fa pocs dies els 70 anys de vida del Casal Valencià de Chile, de la Col.lectivitat Valenciana de Chile.

Ser valencià o valenciana, en el sentit més ample, històricament, ha estat associat a eixa expressió col.loquial de circumscriure la condició a ‘aquells que viuen i treballen’ al territori valencià. Una convenció importada, sobre tot en tèrmens polítics, que naixia amb la voluntat encertadíssima d’integrar als nouvinguts, però que, al mateix temps, deixava de costat, d’arrel, als milers i milers de valencians i valencianes que n’exercien, n’exercim, la valencianitat, de diferents formes, des d’altres llocs del món. Els i les que ho són perquè ja ho eren, i sobre tot, a aquells que havien decidit ser-ho, per elecció. Perquè com diu l’amic Felip Bens: «El poble valencià s’exten fins allà on hi ha valencians i valencianes orgullosos de ser-ho». Per tant, baix eixa premissa, allò correcte seria afirmar que ‘és valencià o valenciana, senzillament, qui tria ser-ho’. A Xile, a altres indrets del món, hi ha valencians de naixement, valencians hereus de valencianitat que decidixen seguir exercint-la, transmetent-la als seus fills i nets, i d’altres que, tenint un vincle tangencial, circumstancial, vivencial o de qualsevol altra naturalesa temporal, prengueren la decisió de ser-ho, fins i tot sense haver tingut la possibilitat d’haver xafat terra valenciana mai (!). Persones que han estat capaces de construir un vincle, per pròpia voluntat, de fer seu el nostre imaginari col.lectiu.

¿Pot hi haure adscripció més valuosa que aquella que es fa lliurement? Som el Casal Valencià de Chile, els Centres Valencians en l’Exterior (CEVEX), els custodis d’eixe patrimoni, d’eixa riquesa.

En paral.lel, la gestió i la compatibilitat de les identitats múltiples (i desiguals) suposa un dels grans desafiaments que tenim per davant, donat que les nostres col.lectivitats van incorporant generacions posteriors a las que, en origen, marcaren el camí a seguir, al segle passat. Tenim la potent missió de mantindre en peu una valencianitat conscient, d’enfortir els ponts, de construir una autopista cultural i identitària, d’alta velocitat, entre València i els països on desenrotllem la nostra activitat, sembrant lligams indestructibles, engrescadors, sincers, incloents, que acaben bastint complicitats a prova del pas del temps, que ens trascendisquen a nosaltres mateixos. En eixe repte, la llengua i la cultura valencianes, el seu ensenyament i difusió actius, en són els grans baluards per a donar continuïtat a la tasca que fem arreu del món. Superant la visió folclòrica mal entesa, superficial, buida, de ‘patria chica’, que durant anys quedà instal.lada, subordinada, per acció o omissió. Però també és clau la vinculació amb el territori. I no només des de la perspectiva del retorn com a meta ulterior. Això en molts casos, ja no passarà. Res no pot substituir la presencialitat, però la tecnologia n’és un magnífic vehicle, una ferramenta bàsica per a mitigar absències i generar nexes. I en calen mitjans, i voluntat, per a fer-ho possible. Des de les institucions públiques i privades. Perquè iniciatives, idees, talent, en hi ha a cabassos.

La distància, per desgràcia, sempre comporta nostàlgia. 10.850 quilòmetres de nostàlgia en el nostre cas. En són consubstancials. Els valencians i les valencianes, a Xile i arreu del món, també la patim, com tots els que es senten lluny de gent i llocs volguts. I breguem, diàriament, per a aplacar-la. Fent tot allò que podem, el que està al nostre abast: paelles, Falles, col.loquis, presentacions de llibres, cursos de valencià, concerts de música, 9s d’octubre...tot el que és humanament possible per seguir connectant, aliniant, significants i significats. Els CEVEX -malgrat que no arribem a representar als més de 150.000 valencians i valencianes repartits pel planeta- tenim eixa vocació i eixa responsabilitat. Espectacular és la faena ingent feta al llarg de dècades a Argentina i Uruguai o el que, més recentment, s’està fent a Bèlgica. D’ací a poques setmanes tindrà lloc el Congrés Internacional dels Centres Valencians en l’Exterior i tindrem ocasió de trobar-nos i retrobar-nos, en una magnífica iniciativa liderada per la consellera Rosa Pérez Garijo i el seu equip de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, que té com a objectiu posar en valor, després de molts anys sense fer-ho, la nostra humil aportació i redefinir fòrmules i formes de fer. Benvingut siga!

A Xile, mentres, seguirem emocionant-nos quan es crema la nostra Falla, quan sóna el nostre Himne, quan escoltem a Pau Alabajos, quan ballem al ritme de Zoo, de La Fúmiga, Obrint Pas o Aspencat, quan llegim Fuster, Estellés o Lahuerta, quan veiem Apunt, quan aprenem de Vicent Baydal o de Joan Francesc Mira, quan tastem un bon arròs al forn o quan irromp ‘Paquito el Chocolatero’. Ens seguirem emocionant ‘per damunt de les nostres possibilitats’. I seguirem lluitant, amb totes les nostres forces, per 70 anys més de valencianitat en estes latituds.

«Viure sempre corrent, avançant amb la gent rellevant contra el vent, transportant sentiments, viurem mantenint viva, la flama a traves del temps, la flama de tot un poble en moviment» (Obrint Pas).

Signat també per:

Daniela Norambuena, Isidro Puig, Eliana Rojas, José Climent, Belén Larrea, membres del Directori (Junta directiva) del Casal Valencià de Chile (www.casalchile.com)