Tenim la sensació que no sempre se’ns conta la veritat de tot. Anem una miqueta a fosques amb el que passa. Les persones poderoses amaguen més que conten. Tampoc trobem massa temps per a pensar el que realment volem. Sovint, caminem de forma desorientada o sense horitzons clars. Hi ha una locució que descriu eixa forma que tenim de sentir-nos. Es tracta de l’expressió ‘a palpes’ i, entre d’altres, dels sinònims ‘a la palpa’ o ‘a les palpes’. Encara que significa que ens ajudem de les mans per a evitar caure o reconéixer objectes en la foscor, també indica figurativament la trajectòria d’una persona que no té els horitzons clars.
Esta setmana pensava quantes voltes aniríem ‘a palpes’, si entre els estrets carrers no existiren places obertes. En el passeig per qualsevol ciutat, planegem les nostres rutes tenint en compte les places on aboquen les vies urbanes. Ens ajuden a orientar-nos. Ho feia caminant per la renovada plaça de la Reina. És una sort passejar per allí. Independentment que ens agrade o no, la realitat és que hem transformat una plaça que era lloc de pas en un punt de parada, converses o relaxació. Ja no passem per allí com si anàrem ‘a fosques’ a causa de la nombrosa població que ocupaven voreres i no ens permetien avançar.
En eixe camí, he conegut que és un bon entorn per a recórrer l’exposició del 150 aniversari del Levante-EMV. Crec que la premsa ens ha ajudat a no anar tant ‘a palpes’. Els titulars ens han despertat de l’obscuritat en determinats moments. Han anunciat esdeveniments desconeguts. En altres casos, les portades ens han fet prendre consciència que vivíem moments excepcionals. M’ha costat triar-ne la meua. Les guerres, la covid o les pestes, la mort de Franco o els atemptats són destacats. Tanmateix m’he quedat amb la reivindicació d’un Estatut valencià en 1932 i 1977. Són dos fets amagats que ajuden a entendre que no sols tenim 40 anys d’Estatut.
Trobe que quan estem fora del nostre país ens trobem desubicats. Així que he llegit amb goig l’article de Pere Palés dedicat al 50 aniversari del Casal Valencià a Xile. Entitats com eixes fa que no anem tant ‘a palpes’, si vivim fora.
En definitiva, siguem conscients que, quan caminem ’a palpes’, sempre hi ha una llum que ens sorprén en el trajecte.
