Alex Colomar s’està convertint en un dels defensors més diligents del naturisme –amb tots els ets i els uts– dels últims temps. La seua actitud perseverant devers el reconeixement del dret a la nuesa com a part d’una filosofia i d’un estil de vida és decidida i exemplar. I tot això, malgrat els impediments que en la pràctica li estan proferint totes les categories dels cossos policials i forces repressives –benemèrita, local o nacional– i el calvari de les desenes d’injustes multes i sancions amb què ha hagut de sortejar durant els darrers anys, en les ocasions en què s’ha passejat a peu o amb bicicleta per poblacions de l’Horta, com Aldaia o Xirivella, llocs on fa la seua vida habitual.

Però, a pesar de tot, la raó i la normativa legal estan al seu costat, de cap a peus. Segons la legislació vigent a l’Estat espanyol (Llei Orgànica 5/1988), el nudisme està permès en qualsevol espai públic i, per tant, no només a les platges, sinó també a la muntanya o a la ciutat. D’igual manera, el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencià l’any 2014 que la pràctica nudista forma part de la llibertat d’expressió i que perseguir-la s’entén com una violació d’aquest dret. Una altra qüestió és la sempiterna deriva autoritària dels tribunals espanyols, segrestats per una ideologia i una moralitat marcadament carca i un tarannà desinhibidament repressor.

El capteniment d’Àlex Colomar ens fa replantejar-nos la pervivència dels fonaments grecoromans de la civilització occidental. Evidentment, quant fa a la consideració lliure i oberta del cos humà, com a representació de la bellesa, realment en queda ben poca cosa. Ja se n’ha encarregat el cristianisme de criminalitzar-lo, de veure’l com un motiu de vergonya i d’impregnar profundament la mentalitat de la ciutadania. Han estat molts segles de prohibicions i de repressió, d’obscurantisme medieval imposat per la croada franquista, enderiada a fer odiar el propi cos, a témer-lo per considerar-lo un provocador del pecat, d’avergonyir-nos-en... uns sentiments que han arribat a calar i a perdurar fins a l’actualitat.

I així és! Queda ben lluny la visió naturista del cos humà dominant en temps de la ciutat-estat d’Esparta, que va normalitzar la nuesa en la vida quotidiana, artística i esportiva, compartida per tot el món hel·lènic. I foren els Jocs Olímpics una de les més valedores expressions d’amor per la bellesa, que incloïa el cos humà com a element central. I si hi ha un testimoni concloent sobre la naturalitat amb què el nudisme era un fet integrat en la societat grega és, sens dubte, l’etimologia de la paraula gimnàs («gymnós» = nuesa), que feia referència a un lloc on la gent practicava exercici físic nueta...

Fet i fet, pot ser que Àlex Colomar tinga encara un costerut i intricat camí d’espines per recórrer però, és ben segur que, amb el suport i la solidaritat de la gent envers la seua justa reivindicació, tindrà un final merescudament favorable. Un corol·lari que serà beneficiós per a tota la societat, perquè farà possible una visió més humanista i natural del cos humà. I significarà un pas qualitatiu en la lluita per l’emancipació i l’alliberament contra un sistema de valors hipòcrita i obsolet.