Potser va ser la primera calamitat de la qual vaig tindre una consciència activa. Era aquella etapa de trànsit de l’adolescència a la joventut, on a casa sempre el recomanaven «coneixement» abans de tancar la porta. L’esperit solidari d’aleshores va fer que al cap de pocs dies anàrem una colla d’amics a netejar un taller d’un conegut d’Alzira. Si arribar va ser complicat, l’estat d’aquella nau de la rodalia de la capital de la Ribera era fer realitat la magnitud de la tragèdia. Ma mare encara recorda els quilos de fang en els que vaig tornar al damunt i com en va portar lleixiu per dutxar-me.
Les catàstrofes tenen bona literatura, si s’obvien els drames personals, però aquella va ser la primera col·lectiva de l’estrenada democràcia, la teníem en mig del país, i tornaren núvols de records sobre la maledicció d’aquella riuada del Túria. Els damnificats de la pantanada saben el que van patir, i a més de construccions i camps, la llengua de fang es va endur vides en primera instància i moltes altres silencioses els mesos després. En mirar ara les imatges sembla que ha passat més d’un segle, ja que la nostra capacitat d’emmagatzematge audiovisual s’ha multiplicat per déu.
Quaranta anys després del trencament de la presa de Tous estem al bell mig d’una crisi climàtica que ens fa anar encara en manega curta i la sequera ha passat d’amenaça a emergència. La nostra relació amb el territori sempre ha estat complicada. Per una banda, enaltim el paisatge a elevades quotes de romanticisme, però per l’altra no fem més que desballestar-lo. Davant l’impossible consens bàsic, les disputes han baixat a l’àmbit local, on la xarxa minifundista barrejada amb elements messiànics provoca una clara indefensió. Els assumptes sobre la limitació energètica van units a la falta d’una ordenació territorial racional, perquè el nostre interés general comença després del confort domèstic, sense caure que les dues coses van connectades.
L’encarregat d’aquell taller d’Alzira i alguns dels seus operaris van acomiadar-nos amb els ulls entelats per la nostra mínima solidaritat. La nostra millor conducta ix en situacions límits, hauríem d’entrenar per tal que fora més quotidiana. Estalviaríem disgustos.
