Pluges intenses i fortes sequeres són formes del clima extrem que cada volta seran més freqüents segons els meteoròlegs. L’abast global de la sequera és inquietant: més de la meitat d’Europa, moltes zones d’Alemanya porten tres anys de sequera. Ací en la península, el nord, les Illes, i el nostre territori valencià són els pocs que no patixen sequera.
Els experts parlen de la impredictibilitat d’on i quan tindran lloc els extrems. Considerant aquesta incertesa una sequera pot ser extensa tant territorialment com de durada, per tant, l’impacte advers sobre l’agricultura pot ser enorme. La seguretat alimentària o, cruament, d’aliments bàsics com cereals i producte hortícoles a preus accessibles és una prioritat pública.
Un avís del que suposa l’escassetat -principalment per la invasió d’Ucraïna- és el problema de l’encariment de productes agrícoles bàsics: cereals com el blat i la dacsa han augmentat un quaranta per cent en un any.
Anticipar possibles escassetats implica actuar amb trellat pensant a llarg i mitjà termini explorant les opcions disponibles. Zones abans cultivades que o bé, eventualment, no experimenten problemes d’aigua, o bé terres de regadiu poden tindre un valor estratègic en el cultiu de cereals per al consum humà i ramader. En particular, en moltes parts del nostre territori hi ha terra que s’ha deixat de cultivar i que creix dia a dia. Els costos elevats dels cítrics i d’altres fruiters junt amb altres factors deriven en un abandonament que causa problemes fitosanitaris als camps cultivats.
¿El clima extrem és una oportunitat de tornar a cultivar terra abandonada? O és una necessitat? Els cereals depenen del clima i necessiten les pluges de tardor i primavera per a obtindre producció, heus ací el paper clau del regadiu. És pertinent dir que no desconec el cultiu de cereals -sense ser la meua activitat professional- per herència familiar he cultivat arròs.
Per a estimar la viabilitat caldria començar experimentant a escala reduÏda. Primer, llevat del regadiu per gravetat, qualsevol altre que implique despesa energètica no seria viable econòmicament. Aquest cultiu per a ser eficient econòmicament requerix unes unitats de cultiu grans, dimensions que no són predominants a causa del minifundi. No obstant, tenim una certa diversitat en llocs on hi ha una dimensió similar a la que veiem en zones cerealístiques. Aquesta prova és d’un interés públic estratègic requerint un suport públic als propietaris per a superar el risc d’aquest canvi. L’experiment s’ha d’aplicar també en una àrea de minifundisme, la qual comportaria una transformació en unitats de cultiu grans. Açò és un objectiu de la vigent Llei d’Estructures Agràries de la Generalitat Valenciana. Si aquest assaig fora positiu aquesta llei hauria de ser impulsada per les administracions implicades. A priori aço projecta una diversificació agrícola beneficiosa, ja que reduiria l’excés de producció d’algunes varietats fruitícoles. L’elevada mecanització del cultiu de cereals mitiga el problema creixent de l’escassetat de mà d’obra agrícola. Són molts els aspectes que suscita aquesta proposta: econòmics, legals, comercials... però serà la incidència climàtica i aprenent fent el que ens mostrarà l’abast de la proposta.
L’extrem climàtic ens posa en un entorn disruptiu on apareixen canvis per totes bandes amb més intervenció pública, tot plegat abans inimaginables. L’agricultura no ha de ser cap excepció; no oblidem que parlem d’escassetat de menjar.
