La veritat és que costava d’entendre el què els noticiaris mostraven: la senadora italiana Liliana Segre, supervivent de l’holocaust, passant el testimoni de la presidència del Senat a Ignazio La Russa, un dels fundadors de Fratelli d’Italia, el partit encapçalat per Georgia Meloni. En el seu discurs, l’esmentada senadora feia esment a la Marxa sobre Roma, de la qual se’n complixen ara 100 anys. A continuació les càmeres enfocaven la col·lecció de bustos i reliquiaris que, de Benito Mussolini, La Russa atresora. Arribats a este punt la meua ment va desconnectar i la meua pantalla mental es va quedar en blanc primer i va fondre en negre després.

Allò intrínsec a Benito Mussolini era l’agitació i la provocació. De totes dos característiques en va donar mostres de sobra quan, als dènou anys escrivia en el setmanari socialista italià, editat a Zuric, L’Avvenire del Lavoratore. En els seus articles donava suport a la facció revolucionària del Partit Socialista i s’oposava a la guerra colonial que, Itàlia lliurava a Líbia el 1911; evidentment en gran contradicció amb allò que pensaria, i faria, anys després. Quan va esclatar la Gran Guerra, en l’edició del periòdic Avanti! de 18 d’octubre, s’inclinà per la intervenció en el conflicte. Dos dies després va dimitir com a director i va començar a projectar un nou periòdic de biaix intervencionista. Amb el suport del govern francés i dels grans industrials italians, va traure el 15 de novembre un nou periòdic: Il Popolo d’Italia. El subtítol era «giornale socialista» i, per tant, continuava expressant-se en termes esquerrans. En este periòdic escrivien altres grups també favorables a la intervenció els quals es reuniren sota el nom de «Fasci d’Azione Rivoluzionaria». Estos incipients feixistes contemplaven la guerra com un moment històric indispensable per a avançar en un sentit polític i social.

Estaven convençuts que calia batallar per aconseguir el reconeixement d’Itàlia com a gran potència mundial, no pel triomf del proletariat en l’interior del país, i això exigia de l’expansió i la conquista armada. La «nova» societat que preconitzaven es fonamentava en els valors del «nou home»: força, vitalitat, voluntat i predomini. De la dona enaltien les seues ocupacions domèstiques o caritatives. Com que els socialistes insistien en la classe treballadora i no en la nació, en la igualtat i no en el govern dels forts, la pau internacional i no en la preparació per a la guerra, passaren a ser el nous enemics ideològics del feixisme naixent.

Després de l’armistici arreu del món hi hagué la figura de l’excombatent. Els antic soldats tornaven al seu país carregats d’honor i de glòria, però tots se n’oblidaven d’ells i, de moment, no hi havia faena, la crisi econòmica s’estenia: calia pagar la munició, fer front als crèdits i, per suposat, a la caiguda de la demanda. Paral·lelament la dreta italiana va considerar una estafa el repartiment territorial de Versalles. Creia que allò que s’havia concedit a Itàlia, és a dir, la vessant sud del Tirol de parla alemanya i el territori al voltant de Trieste, era totalment insuficient. La dreta pretenia territoris extrapeninsulars: a la costa dàlmata o a la costa adriàtica de Turquia, per exemple, i no s’havia aconseguit res. En este context es va aguditzar, a més, la lluita de classes. La inflació pujava els preus, alhora que la por a l’extensió bolxevic creixia entre les classes altes i mitjanes, que tenien temien baixar un escaló més i proletaritzar-se.

Benito MussolinI aprofità la situació i començà a aplegar els grups de veterans de guerra que erraven desencantats. Ells conformaren els Fasci italiani di combattimento, ferment i la base del Partit Nacional Feixista italià. La violència era l’element consubstancial al moviment. Els esquadrons paramilitars feixistes perpetraren milers d’actes brutals amb centenars de morts. Esta violència es canalitzava, sobretot, cap a la repressió del socialisme i les organitzacions obreres: cooperatives, seus i locals de partits i sindicats i, per suposat, cap als afiliats a estes organitzacions.

Els resultats electorals de maig de 1921 els resultaren adversos: 35 escons de 535; sols el 6,5 per 100. Ara bé, la fragmentació de la dreta liberal va obrir un buit polític que els feixistes pogueren emplenar sense dificultat. Mussolini practicava un doble joc: d’una banda alenava la violència dels escamots i, d’altra, s’oferia com a l’únic home capaç de restablir l’orde en l’estat i alçar l’economia. Com posteriorment a Alemanya, l’elit política conservadora considerà que el feixisme era el «mal menor» davant el perill d’un govern socialista o comunista. En octubre de 1922 la violència dels esquadrons feixistes es va intensificar provocant la mort de 22 persones; ocuparen prefectures, oficines de correu, estacions de ferrocarril i altres centres neuràlgics. El 22 d’aquell mes començaren a concentrar-se als afores de Roma milers de feixistes amb les camises negres amenaçant amb una guerra civil; era la Marxa sobre Roma. El primer ministre Luigi Facta va tardar a demanar la proclamació de l’estat de setge, tot i això l’exèrcit recuperà fàcilment els edificis ocupats pels camises negres. Ara bé, el rei Víctor Manuel III canvià d’opinió i es va negar a firmar l’estat de setge. Llavors tot es precipità: el 29 d’octubre el rei demanà Mussolini que formara govern, cosa que feu al dia següent i el 31 d’octubre els camises negres desfilaven a Roma. L’era feixista havia començat.

L’heroi d’Ignazio La Russa i Georgia Meloni no va enganyar: els opositors anaren a parar a la càrcer -també els democratacristians- o foren directament eliminats. La militarització i el culte al dictador va arribar inclús a l’educació preescolar. La política exterior agressiva comportà milers de morts en guerres colonials i de prestigi, com ara la Guerra Civil Espanyola. La culminació lògica va ser la submissió italiana als interessos nazis en la II Guerra Mundial i, finalment, la República Social Italiana o República de Saló: l’horror per antonomàsia que sembla haver oblidat no sols La Brussa, sinó, el que és molt pitjor, els seus votants.

Ara, com si cent anys no hagueren passat, la presidenta Meloni torna amb l’enaltiment desmesurat de la pàtria i demés romanços mussolinians. Certament, el virus feixista ha mutat i marxa per tot arreu, no sols sobre Roma. Ferix considerar que l’holocaust de tants milions de persones a causa del feixisme potser haja estat en va. Llavors també pense en la integritat de Liliana Segre i tants altres resistents. Han de saber, d’entrada, que no estan sols.