Esta columneta dilluns passat es titulava «El valencià a la trona». En eixe article em feia ressò de la bona notícia que per a l’ús del valencià representa el nomenament del quatretondí Enrique Benavent com a nou arquebisbe de València. I expressava el desig «que esta llengua puge molt més a la trona i a l’altar valencians», cosa que es desprén de la personalitat i la condició de valencianoparlant del nou titular de l’Arquebisbat valencià.

De l’altar, no cal dir molt, tots sabem què és, però la paraula «trona» sofrix un cert baixó d’ús, entre la jovenalla, almenys en el significat de púlpit d’una església. Una lectora jove, Tonyi, em demana que parle de la «trona» eclesial i, ja posat, de la «trona»/«troneta» infantil, preocupada com està per la desaparició de les trones valencianes.

Una «trona», en primera accepció, és ‘accessori arquitectònic de les esglésies que consistix en una plataforma elevada, proveïda d’ampit i tornaveu, accessible per una escala, destinat a la predicació’. Els sermons solen o solien fer-se des de la trona. El púlpit és una trona, «El retor hui estava molt emocionat en el sermó, mentres parlava, pegava moltes palmades a la barana de la trona».

En este sentit, la veu «trona» és privativa d’esta llengua. En castellà a eixe balcó se l’anomena «púlpito», corresponent al nostre «púlpit», però no té traducció literal equivalent a la nostra «trona» dels sermons i altres parlaments litúrgics.

I la «trona»/«troneta» infantil no és per a parlar ni sermonejar, sinó per a menjar els xiquets molt menuts. És ‘cadira amb braços, molt alta, destinada a assentar una criatura en taula’, «La xiquiua no vol estar al braç dinant, vol assentar-se en la seua trona». En este sentit, la paraula «trona» també és usual i normativa en castellà.

Esta veu també denomina un mineral, ‘carbonat àcid de sodi, mineral que cristal·litza en el sistema monoclínic, translúcid, incolor o de color grisenc o blanquinós, i amb lluentor vítria’.

La paraula «trona», com a púlpit d’una església propi d’eclesiàstics oradors, ha sigut emprada des de fa segles. El Corpus Informatitzat de Valencià (CIVAL) informa de l’ús d’eixa paraula en Història de la cultura valenciana, d’autoria anònima, de 1420. I una llarga llista d’autors l’han emprada també, des de Jaume Roig, Joanot Martorell o Isabel de Villena en el segle XV, fins a Josep Palomero, Josep Franco o Toni Cucarella, actualment, i en tots els segles del mig.

Però també s’ha utilitzat, per extensió, com a «tribuna», ‘lloc des d’on dirigir-se a un auditori’, ‘mitjà que s’utilitza per a difondre un missatge o una opinió’. Amb eixa accepció l’han emprada autors com ara Toni Mollà, «La meua trona d’aquesta expressió literària», Vicent Boscà, «Quan puja a la trona parlamentària es transforma en un altre ser» (CIVAL).

La veu «trona» (o «troneta») infantil també ha sigut emprada literàriament, entre altres, per Mariano Casas, «Assegut a la trona (Marc) semblava content», i per Rosa Serrano, «L’ha asseguda en la trona (a la menuda)» (CIVAL).

Acceptem els púlpits i les cadiretes, però sense perdre les trones ni les tronetes.