Hi haurà alguna aroma més entranyable que la del pa acabat de coure? Ensumar la seua olor és com viatjar a la infantesa, als forns als quals ens enviava la mare cada dia, una rutina que ens lligava amb el barri, amb els veïns i les veïnes amb els quals compartíem la vida. Els forners treballaven quan tothom dormia a les cases, experts en la soledat dels carrers nocturns, torsimanys que interpretaven els grans enigmes de la humanitat segons la intensitat de les brases. El silenci es trencava en passar el camió del fem, un soroll que a penes pertorbava la lluna plena, un so perdut entre els miols dels gats. I si el forn era morú, l’olor de llenya cremada amerava l’ambient amb aquell regust de vida genuí dels pobles on encara podíem jugar pels carrers i les places.
Com que vaig viure la infantesa a Sagunt, al barri jueu, baixava des del Teatre Romà al forn pel carrer dels Antígons, que és un sinònim de ruïnes, i m’adreçava cap al forn atent a les evanescències entre els vius i els morts. Sota l’arcada del portal d’Antígons, els xiquets jugàvem a xapes i cromos, al costat de la casa del rabí, i qui sap si uns metres més enllà, com vaig escriure en una novel·la, encara hom podia sentir el soroll dels tallers dels orfebres jueus que treballaven la plata. O si amagades als corrals interiors, hi havia malediccions escrites en làmines de plom marcades amb les ungles dels que invocaven, ungles que buscaven venjança, malediccions amagades als pous, les coves, els sepulcres.
Baixava pels carrers del barri i em perdia pels seus atzucacs, bocabadat, amb la borsa del pa entre les mans. Caminava i alhora escoltava els patiments d’aquelles famílies humils de segles passats, sotmeses fil per randa a les collites, patint les inclemències de l’oratge sobre els camps: sequeres, pedregades, tempestes. Per espantar els mals auguris, els veïns engalanaven amb flors els carrers. Filades i filades de geranis s’alçaven sobre les pedres calcàries com una taca roja que cobria el rocall. Els infants corríem per les ermites, miràvem per les finestretes les imatges dels sants, el guerrer Sant Miquel, l’espasa, les immenses ales. Hi havia llegendes associades als sants que els xiquets escoltàvem esperonats per la màgia dels miracles.
Entre un món i l’altre, contemplava l’escut que tenien els forns a la porta de l’entrada, que associava als cavallers, les armadures, les espases, les llances medievals. Hi havia un, el dels Banys, on els musulmans antigament entraven a purificar-se, com un precepte ritual i social. Arribava al forn de la plaça Major, entrava a l’establiment i sentia la flaire del pa acabat de coure mentre la fornera remenava les brases, com si remenara un infern.
Tanmateix, ara, aquell món de la infantesa, el dels forns i les pastisseries artesanals, està en crisi i demana ajuda. Han desaparegut botigues i comerços, els entranyables botiguers que formaven part del veïnat, als quals podíem quedar a deure, que ens ajudaven si calia, que formaven part de les nostres vides. Ara poden desaparèixer també els forns, un dels últims reductes d’aquell món que la globalització ha devastat i ha convertit en centres comercials i grans superfícies. No poden assumir la pujada dels preus de l’energia i les primeres matèries.
Més enllà de les justificacions políticament correctes, ens hauríem de preguntar si la pujada correspon únicament a les circumstàncies de la guerra d’Ucraïna o al mercat especulatiu. Dotze mil llocs de treball i mil tres-cents establiments de la Comunitat Valenciana estan en perill de desaparició. I què hi farem si tanquen els nostres forns? Si desapareix l’olor del pa acabat de coure, morirà també una part de la nostra infantesa: és el pa de la vida, el pa de les nostres famílies, aquell que ens lligava als nostres pobles i les nostres ciutats.
