L’Ajuntament de València té en projecte retirar l’estàtua de Francesc de Vinatea del lloc a on està col·locada, en la mateixa plaça de l’Ajuntament. El motiu, segons fonts municipals, sembla que és que este personatge històric no és conegut ni apreciat per la ciutadania. Pregunte: ¿Tots els personatges representats en estàtues, monuments, en noms de vies públiques i en altres llocs de València són coneguts i apreciats pel veïnat del Cap i Casal? Supose que molts, no. El motiu real per a llevar eixa escultura de la plaça principal de València, segurament, és un nou intent de rebutjar i rebaixar la figura de Vinatea perquè, segurament, va matar la seua dona i el seu escuder, en trobar-los en el llit, en sa casa de Morella. Va cometre, probablement, dos assassinats. Era principis del segle XIV.
I el motiu per haver-li dedicat una o més estàtues i el seu nom a sales culturals i altres llocs, a altes distincions institucionals i, sobretot, haver-li dedicat un lloc en la història valenciana és pel seu paper en la defensa de la integritat del Regne de València, oposar-se a la seua partició o buidatge i enfrontar-se al rei Alfons el Benigne (IV d’Aragó i II de València), que pretenia seccionar-lo, fent donacions de diferents ciutats a algun familiar, violant els Furs. I això ho va fer com a jurat en cap, o càrrec semblant, de la ciutat de València.
Diu Raimon, en la cançó Jo vinc d’un silenci, que ve/venim ‘d’un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans’. Està molt bé viure sense místics ni grans capitans, que només representen sacrificis de diversa índole. I els valencians i valencianes, si n’hem tingut, en alguns casos, ja ens hem encarregat d’abaixar-los a terra o degradar-los.
Francesc de Vinatea seria un gran capità de la paraula, perquè de paraula es va enfrontar al rei, posant-se en gran perill, sent representant de la ciutat de València. Un enfrontament revolucionari i democràtic, avant la lettre, per a aquell temps. I la posició que defenia va eixir triomfant, perquè el Regne es va quedar sencer, com era, aleshores. Però la seua figura històrica té la màcula de l’assassinat de la seua muller i el seu servidor. Per tant, «fora Vinatea!» d’un lloc tan destacat com la plaça de l’Ajuntament, poden pensar els i les que tenen poder de decisió o influència en matèria estatuària i de nomenclàtor de carrers en l’Ajuntament valentí.
Però això crearia agravis comparatius. Per coherència, també caldria retirar honors, estàtues, imatges i noms de vies públiques i d’altres llocs públics d’altres personatges històrics, que amb les seues accions, de manera directa o indirecta, o per incitació o inducció, provocaren moltíssimes morts de persones.
Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, conquistador de València i d’altres territoris era un mercenari que matava o manava matar al servici del millor postor, era igual que fora rei musulmà que majestat cristiana. Era un marxiste avançat al seu temps. Però era com Groucho, en el cine, que tenia uns principis, però si convenia en tenia altres. Però Groucho no matava, el Cid sí. I este cavaller té estàtua i nom d’avinguda en València. I dels descobridors i conquistadors d’Amèrica i d’altres «herois històrics» no cal parlar, dels seus carrers i monuments i dels seus crims.
Si s’aplicaren els valors i els principis de llibertat, igualtat (en tots els sentits), solidaritat, respecte pels drets humans i altres idees ben justes, que presidixen les democràcies actuals, entre estes Espanya, amb efectes històrics retroactius a l’Edat Mitjana, i als altres períodes passats, serien molts els personatges representats actualment en estàtues o que donem nom a premis, festes, places ni carrers que caldria retirar.
Si per raons urbanístiques o per altres motius convé llevar o traslladar algun monument del lloc on es troba, que s’hi faça, sense que calga rebaixar el personatge. Però segurament és innecessari i contradictori retirar estàtues i noms de carrers i d’altres llocs de personatges de fa més de 500 anys, de manera discriminada i selectiva, basant-se en valors ideològics i ètics actuals. I molt justos, per descomptat. Però aplicar retroactivitats de set segles en arrere a eixos valors i principis, pot no ser útil ni necessari.
