En moments de majoria absoluta del PP amb Rajoy al govern i una part de la ciutadania farta de lleis com la reforma laboral o l’anomenada «llei mordassa», de veure com se’ls regalaven seixanta mil milions d’euros als bancs que encara no han tornat mentre hi havia gent que se suïcidava per no poder fer front a les hipoteques, etc., aquell moviment amb frases com la de «No ens representen» sonaven per a algunes oïdes a música quasi celestial.

Han passat set anys i alguna gent de les que escridassaven aquelles consignes i/o rodejaven el congrés com a forma de rebuig a la forma en què s’estava fent la política, està hui asseguda als seients del govern i al Parlament.

Ben cert és el que l’oposició del PP ha anat degenerant en una espècie de competició per veure quin dels líders que van substituir a Rajoy és pitjor, perquè tots dos l’han fet bo. I mira que Rajoy ja va donar joc en frases mítiques com la famosa «fin de la cita» o la de l’ «alcalde que elige a los vecinos», però els dos que han vingut darrere, en fi...A un li regalen el famós màster i des de dins del mateix partit li fan una moció de censura i el fan fora. I qui el substitueix i que havia de ser el moderat, en pocs mesos, hem vist la seua ineficàcia en temes tan importants com la renovació dels òrgans constitucionals com el Consell General del Poder Judicial. I s’autoanomenen constitucionalistes... Clar que sí. Però no l’acompleixen en aquests aspectes. I tot per tal de boquejar l’acció de Govern.

Però tornen als que escridassaven que el que hi havia, un bipartidisme corrupte i enquistat, no els representava i renegaven de les dretes i les esquerres i buscaven noves denominacions com «els de dalt i els de baix», i es declaraven contraris a les institucions tal com les coneixem. Aquesta gent que ara, i des d’un ministeri de hauria de vetllar perquè la igualtat efectiva entre dones i homes fora una prioritat, ha decidit fer valdre el seu poder institucional per a furtar-li al Parlament el debat públic, amb llums i taquígrafs i el temps que calga per a un debat assossegat d’una llei que vol donar categoria de llei a desitjos personals per damunt dels drets ja aconseguits de més de la meitat de la població que som les dones.

Aquelles i aquells que exigien una altra forma de fer les coses, ara ho estan fent, però bastant pitjor, almenys en aquest aspecte perquè, a banda de furtar el debat públic i democràtic amb els temps necessaris per a discernir el que puga ser millor a llarg termini per al conjunt de la població, actuen de forma, fins i tot violenta i antidemocràtica amb qui reclama més democràcia, que és, en definitiva, el que demanaven fa només cinc anys.

Descreguda de la política? Potser, però hi ha una dita que diu que «no deixes les sendes velles per les novelles». És una cita que no convida a noves formes d’actuar i que es resisteix als canvis, és cert. Però potser el que ara necessitem és més reflexió tant en la dreta com en l’esquerra i menys tramitacions d’urgència en temes que poden amargar-los la vida a moltes persones.

I, sobretot, necessitem escoltar a qui entén d’aquests temes i per totes les bandes, no sols a qui interessen a qui ho proposa.

Calma i reflexió, que hi ha moltes vides en joc.