Adiferència del monument a l’arquitecte Rafael Guastavino, descobert en l’emplaçament més honorable de la ciutat en ocasió de la reforma de la plaça de la Reina, altres alçats en homenatge a grans figures tenen mala sort. El monument de Vives està col·locat on és segur que no correspon. El de Vinatea, que l’opinió general sempre ha vist poc agraciat, es diu que volen traslladar-lo per motius discutibles. Per no fer massa llarg el comentari, no parlarem del de Jaume I, que suporta l’afront que la seua plaça, retolada novament després de la guerra civil, porte el nom d’un altre rei, Alfons V d’Aragó, el Magnànim, de transcendència històrica no equiparable, sense temor a la imatge de confusió onomàstica o impropietat més que evident que projecta.

Anem per parts. El filòsof Joan Lluís Vives (València 1492-Bruges 1540) té un bust de bronze, obra de l’escultor Ramon Mateu, de 1966, modest (comparen-lo amb el monument del claustre de la Universitat, de Josep Aixa, 1880), que ha canviat de lloc tres vegades. Primer l’Ajuntament de València el va situar en un jardí de la plaça dels Pinazo, vora el carrer de Colón. L’exhumació de les restes arqueològiques del portal dels Jueus de la muralla medieval determinà el trasllat del bust, ara a l’antiga plaça del Cementeri de Sant Joan, als peus de l’església de Sant Joan del Mercat; llavors es volgué resoldre la presència de l’humanista en un lloc estrany amb el canvi de nom: plaça de Bruges, sense altre motiu.

Es va efectuar una nova reforma de la plaça, i el bust tornà a ser incòmode. Ara el portaren on es creia que havia estat sa casa natal, en un racó pla que resultà de l’enderrocament d’un edifici al carrer Lluís Vives, cantonada al de Sant Martí. Darrere del bust, sobre la paret lateral de la casa veïna, hi ha pintades les paraules «Casa Vives» i una llegenda llatina: «Patria dat vitam, raro largitur honores...» Ben cert: Lluís Vives, nascut al mateix carrer, no ha rebut ni rep de la seua pàtria l’honor que li és degut, emplaçat pobrament de compromís. Encara més, entorn del monument estacionaven automòbils i motocicletes, i posaven contenidors d’enderrocs empreses de construcció que obraven en la zona, fins que l’Ajuntament ha escoltat alguna queixa i posat un element de protecció, insuficient per a evitar abusos.

L’inconvenient major és que aquell lloc hi ha motius per creure que no era la casa de la família Vives. Ho declara l’humanista als seus Diàlegs; la versió castellana que feu al segle XVIII Coret i Peris diu: «...la calle de la Taberna del Gallo, porque allí quiero ver la casa en donde nació mi amigo Vives... porque està al bajar a lo último de la calle a la izquierda». L’última casa del carrer baixant a l’esquerra és hui el lloc que ocupa la placeta de Margarida Valldaura, esposa del filòsof. Una replaça que data del segle XVII: l’any 1690, la noble família Escrivà, propietària de la casa veïna, entre els carrers de Cardona i de Sant Martí, va adquirir la casa dels Vives i la manà demolir, com diu l’erudit Marc Antoni d’Orellana, a fi de guanyar «despejo para còmoda salida y entrada de sus coches», donant lloc a la placeta actual. Orellana coincideix amb l’historiador, coetani seu, Agustí Sales, que afirma que la casa dels Escrivà, tancada actualment, estava «delante de la de Vives». El solar de la casa de Vives era la placeta, i és el lloc propi i decorós per emplaçar al seu centre el monument amb la dignitat que mereix. N’hi ha tanta dificultat?

Francesc de Vinatea (Morella, vers 1273-València 1333) ha estat impugnat per alguns sectors pel crim passional que li és atribuït, certament execrable. Els fets foren divulgats per l’historiador morellà mossén Manuel Milian (1908-1989) en una conferència, editada en 1978 sense notes; per desgràcia, no n’arribà a publicar l’estudi documentat. Tot i això, és ben cert que Vinatea és un heroi indiscutible i digne de memòria i gratitud per part dels valencians amb consciència de poble històric: exposà la seua vida en defensa de la integritat territorial del regne de València, gest de suprema generositat, prou per a redimir-lo d‘aquella culpa. En el segle XIV ja era un personatge idealitzat, espill de patriotisme. El rei Pere II de València, el Cerimoniós, que li estava molt reconegut per la defensa que feu dels seus drets de successió, li dedica elogis extraordinaris: «hom sforçat e hom assenyalat en la ciutat». Francesc Eiximenis, un dels principals escriptors polítics del segle XIV, l’equipara als màrtirs: «car ell se tenia per màrtir davant Déu e per digne de corona de martiri...» i el pren com a exemple de conducta pública: «Ací pots veure quant de bé fa a la comunitat com reprén la malícia dels senyors lo raonable enfortiment de cor de bons e leals vassalls». Si la ciutat el va elevar als alts càrrecs del govern urbà i els contemporanis més il·lustres l’exalten, les crítiques actuals haurien de revisar-se.

Convé fer patent que Vinatea, ciutadà de València i senyor de Benimaclet i altres llocs, fou elegit justícia criminal de la ciutat el 1328, conseller per la parròquia de Sant Nicolau el 1332 i jurat dues vegades, el 1331 i el 1333. Cert que no existia el càrrec de jurat en cap que li solen aplicar: el Consell de la ciutat era presidit pel justícia criminal. Una font municipal ha declarat que els veïns de la plaça de l’Ajuntament «ni lo conocen ni lo aprecian». No podem qüestionar la cultura dels residents; però, si no el coneixen, cap dubtar si no serà per falta de formació en la història del nostre país. L’argument pot desdoblar-se. ¿Coneixen i estimen els veïns alguns personatges que donen nom al seu carrer, generalment per imposicions governamentals de les últimes dècades del segle XIX? Parle de noms com Padilla i Maldonado, dirigents «comuneros» castellans, el cardenal Cisneros, regent d’aquell regne, sense vinculació amb el nostre, els poetes Ercilla o Quintana, el general Elío, fautor del colp de Ferran VII contra la Constitució. N’hi ha molts exemples més.

Si no es vol conservar (n’haurien de donar les raons) el monument de Vinatea, obra de l’escultor Manuel Rodríguez inaugurada el 1993, en la reforma pròxima de la plaça de l’Ajuntament, no serà per falta de talla històrica. Però, existeix una alternativa adequada que ja s’ha proposat: dur-la al lloc mateix on el Consell de la ciutat prengué l’acord d’enfrontar-se a les donacions territorials del rei Alfons als fills del seu segon matrimoni, que amenaçaven la supervivència del mateix Regne de València. Els consells municipals de l’època se celebraven, fins que la Casa de la Ciutat va poder dotar-se d’una gran sala pròpia, en la de la Confraria de Sant Jaume, hui monestir de monges de la Puritat, immediat als edificis de la Diputació de València. Una làpida posada el 8 d’octubre de 1933 per les entitats valencianistes republicanes en la frontera de la casa ret homenatge al memorable episodi en el seu VI centenari. La plaça de Manises és un lloc que s’hi ajusta més que altres, més reduïda que la de l’Ajuntament i raonadament pròxima a l’escenari dels fets.

El centre de la plaça l’ocupa ara un monument sense inscripció o llegenda, que s’entén ser l’efígie d’un genèric conquistador castellà d’Amèrica. L’escultura de bronze, original de Pío Mollar, s’eleva sobre una columna toscana procedent de l’antic Hospital General. Va ser instal·lat per l’Ajuntament el 1969, responent, segons algunes informacions, a una donació particular destinada a tal finalitat. Analitzat serenament, és un monument exòtic que resulta inintel·ligible en aquest lloc, enmig dels edificis principals del govern valencià, la Generalitat, les Corts, la Catedral. Suum cuique, a cadascú el que és seu.