Diuen que els influencers han reemplaçat als intel·lectuals. I jo crec que això val per als «intel·lectuals» (amb cometes) complaents amb l’establishment, més fàcils de trobar en una recepció oficial que en un acte de protesta, però no val per als intel·lectuals (sense cometes) que encarnen la insubordinació front als excessos del poder. D‘influencers en tenim un cafís, o com deia la meua tieta: en tenim «així» (i al dir «així» ajuntava els dits de les dues mans). També n’hi ha que ho són “per ser vós qui sou” com resa el Senyor meu Jesucrist; vinculats a la reialesa, n’hi ha a cabassos. Refent un esquetx del Dúo Sacapuntas: «Com està la plaça, d’influencers amb títol nobiliari? Abarrotáaaa!». Joves ‘centennials’ i ‘millennials’, és a dir, que no passen dels trenta anys com Victoria Federica, neta de l’Emèrit. Fins eixe grau d’estultícia hem arribat.
No hi ha una explicació lògica de per què consumidors i usuaris establim relacions sòlides i duradores amb els influencers. Però com a prescriptors d’una marca són un signe del nostre temps. Han proliferat ràpidament com una epidèmia que ens ha pillat amb les defenses del criteri propi tan baixes que està fent estralls en la joventut. Això explica els 472 milions de seguidors de Cristiano Ronaldo en Instagram, els 29 milions de fans digitals de Georgina Rodríguez o que Maria Pombo cobre fins 5700 euros per cada foto que puja al seu compte. Personalment em resulta desconcertant la dependència malaltissa amb aquests falsos déus. Cal educar per a la rebel·lia. Rebel·lia contra la idea que el client no ha de pensar perquè ja paguen a l’influencer perquè pense. Rebel·lia front a conductes com la de l’influencer que vol dinar gratis i amenaça la cambrera en un stream en directe perquè aquella vol cobrar-li. Rebel·lia front als prejudicis que s’atien per no compartir idees i valors dels famosets. Diran que done ales a una quimera. Però els somnis no han deixat mai de ser això: quimeres que volen en només alçar-se un bri d’aire...
