Els més de cinc-cents quilòmetres que té la costa valenciana han sigut testimonis, al llarg dels temps, de tot tipus d’episodis, des d’escenes romàntiques fins a calamitats, com per exemple els atacs corsaris i barbarescs, tan habituals a les èpoques medieval i moderna. En aquest sentit, ara voldria evocar el naufragi d’un navili anglés –«de los destinados al transporte del carbón de piedra»– que tingué lloc en novembre de 1862 –fa 160 anys– davant de les platges d’Oliva, i que la premsa qualificà com a «funestísimo siniestro marítimo».

Procedent de Swansea (Anglaterra), el vaixell –«recien salido del astillero» i «mandado por un capitán que por vez primera visitaba nuestras playas»– es dirigia al port de València amb un carregament de 2.500 quintars de carbó. Però, quan ja estava a punt de fondejar al Grau, es veié sorprés per «una borrasca»; «y, no atreviéndose a entrar en él por ser de noche, permaneció en alta mar, pero bien pronto fue arrastrado hacia el sur». El temporal –que en l’actualitat qualificaríem de gota freda o DANA– degué ser d’a xavo, ja que deixà l’embarcació sense control durant diverses hores. Fins que, «al llegar a la altura de Oliva, una gruesa oleada inundó la cubierta, y como el buque iba muy cargado se fue inmediatamente al fondo».

El diari assegurava que «los cinco hombres que lo tripulaban refugiáronse en un bote, pero otra ola volcó la pequeña lancha». I fou així que tan sols un dels mariners aconseguí salvar-se dins d’aquella «frágil embarcación», de la qual «fue siete veces arrojado» per la fúria desbocada del Mediterrani. En tornar la calma, el nostre nàufrag «se encontró sólo en la inmensidad del mar, con el bote lleno de agua, sin alimento y sin auxilio alguno». De manera que «quedó sumido en un letargo, del que despertaba cada vez que, cayendo al fondo de la lancha, sentía la impresión del agua».

Quaranta-vuit hores exactes passà el pobre home a la deriva. Fins que, «cuando estaba próximo a agonizar, vio la sombra de un barco». I, fent un «esfuerzo supremo», aconseguí cridar l’atenció d’uns pescadors que realitzaven el trajecte Dénia-València. Quina peripècia tan extrema degué patir aquell anònim navegant enfront d’unes platges on, ironies de la vida, actualment milers i milers de persones –potser algunes originàries de Swansea– s’afarten de sol, paella i sangria.