Durant uns dies d'aquesta darrera setmana, el món de les cartoixes valencianes s'ha fet més present que mai amb un congrés -La cartoixa de Portaceli (1272-2022), vuit segles de testimoni- que s'ha celebrat a València, organitzat pel Departament d'Història de l'Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, la Cartoixa de Portaceli i l'Asociación Cultural Cartuja de Valldecrist, i sota el patrocini de la Diputació de València i la mateixa universitat, que ha aplegat un bon nombre d'estudiosos, sota el comandament d'Albert Ferrer Orts, Francisco Fuster Serra i Josep-Marí Gómez Lozano. Les reunions dels ponents i els assistents s'han tingut al Centre Cultural de la Beneficència i al saó d'actes Joan Fuster de la Facultat ja esmentada. I s'han realitzat, també, visites als monestirs de Portaceli, Aracristi i Valldecrist.
La presència dels fills de sant Bru a les terres valencianes es remunta al segle XIII i, tot i que amb el temps hi hagué d'altes -algunes d'elles, experiències fallides-, la veritat és que cap altra com Portaceli representa l'esperit de persistència d'un orde religiós que es caracteritza pel seu buscat silenci i per una austeritat extrema que poc o gens té a veure amb el món actual.
La cartoixa de Portaceli i les seues germanes han centrat l'interés d'especialistes en l'edat mitjana -principalment- i en la història de l'art, com Antoni Furió, Francisco M. Gimeno Blay, Rafael Narbona, Emilio Callado Estela, Pilar Moncho, Estefania Ferrer i Viktor Dziemski, entre altres, fins a un total de més d'una vintena de ponències que ha tractat d'aportar coneixements a un univers tan fascinant com el d'aquells monjos que fugien del món i en creaven un altre -una espècie de microcosmos- ajustat a unes regles noves i que, tanmateix, i com era més que presumible, no podien escapar de l'esdevenir històric. Acostar-se ara a la història de les cartoixes valencianes ha estat un exercici de recerca del nostre passat, una part del nostre passat que no per silenciós o particular hem de negligir: les cases cartoixanes valencianes varen donar homes de relleu -com Bonifaci Ferrer- i varen generar una riquesa cultural i artística notable. El temps -amb les desamortitzacions del segle XIX, principalment, però també amb altres esdeveniments desgraciats-, s'encarregà d'emportar-se per davant part de tot aquell llegat cultural que ara, gràcies a esforços com el d'aquests dies, ens permet entreveure.
