Hi ha notícies davant les quals ser insensible és una avantatge més que una maldat, ja que ajuda a evitar pujades de tensió de les que et deixen a la vora de l’infart. És el cas de les declaracions de la presidenta de l’associació ‘El Defensor del Pacient’, assegurant que cada dia hi ha més queixes de persones majors a les quals se’ls nega tractament mèdic, ja que «no val la pena» per la seua avançada edat. M’esborrone només d’escriure-ho. Igual deu passar -això és deducció meua- quan les proves per diagnosticar amb més precisió la malaltia són caríssimes. Així que, si passen dels 80 i necessiten un tractament de cost elevat, ja ho saben: tenen l’obligació de morir-se! La conclusió pot semblar categòrica i per tant corre el risc de ser excessiva, però no tant com el mite que ens han fet creure que tothom té dret a la salut. Dret? Quin dret? Per què no diuen que aquest dret és un somni, i la millor manera d’eludir els malsons és no somniar? 

El que està passant a la sanitat madrilenya remet al llibre «Moriran de manera indigna». Escrit per un exconseller d’Ayuso, retrata el costat més fosc de les residències madrilenyes durant la pandèmia, quan moriren milers d’ancians per no enviar-los als hospitals. Un calfred em recorre el cos quan ho pense. Decisió política guiada per clares matrius ideològiques, i que aprofita els retalls pressupostaris per debilitar el sistema públic provocant en cinc anys la regressió de drets socials conquerits els últims quaranta. Però no ens enganyem. I sobretot, que no ens enganyen. La sanitat madrilenya ha col·lapsat, però hem de posar les barbes a remullar. Madrid ha sigut líder en retalls, però altres autonomies tenen també un brillant full de serveis en l’ús de les tisores. Els vells en són les primeres víctimes. Ho anticipava Woody Allen: «Envellir no té cap avantatge. Et quedes sord, t’indigestes i t’enlletgeixes... Si poden, no envellisquen». Consell al que li han posat firma les autoritats competents (i sobretot les incompetents).