Hi ha com una espècie d’amnèsia crònica en l’imaginari col·lectiu de les societats postmodernes. Paradoxalment, les efemèrides, els centenaris, o les commemoracions de tal o qual personatge o qualsevol fet històric determinat estan a l’ordre del dia. La impressió, malgrat l’aparent contradicció, és que recordem per a oblidar. I fins i tot anem una mica més enllà: els focs artificials i la pompa mediàtica de les mateixes celebracions oculten allò que realment volem rememorar. Són les coses de la societat de la informació i les noves tecnologies. Sembla que la forma és més important que la substància, o l’estètica més que l’ètica.

Hui comença el Mundial de futbol i de segur que molt pocs seran els que recordaran les circumstàncies per les quals la FIFA, la Federació Internacional de Futbol, va concedir ara fa dotze anys l’organització de tan rellevant esdeveniment internacional a Qatar. En el moment que la pilota rode, com diu el tòpic, tots els elements ètics, morals o socials que acompanyen el magne esdeveniment seran relegats al racó de l’oblit. És allò que té el futbol, el poderós efecte narcòtic d’un esport globalitzat amb equips que actuen com a figures totèmiques d’adhesió a la tribu de les comunitats i els estats, com va dir en un emblemàtic assaig (El futbol: mitos, ritos y símbolos) el sociòleg i periodista Vicente Verdú. O el seu immens efecte en el nacionalisme banal d’himnes i banderes. Recomanable, certament, el llibre de l’editorial Afers Nacionalisme banal, de Michael Billig.

El periodista Enric González assenyalava fa pocs dies que s’estimaria no saber perquè el Mundial es juga a Qatar perquè saber-ho li causa una dissonància cognitiva. És a dir, un conflicte psicològic en el qual els valors i les creences d’una persona no acorden amb els seus comportaments i actituds. Una cruïlla contradictòria davant la qual no cap altra cosa més que l’autoengany o el fàstic, comentava en la seua columna d’El País. I té molta raó, la veritat, ho hem de reconéixer. Si anem als fets contrastats haurem d’admetre que aleshores el president de la FIFA, responsable de l’elecció de Qatar, Joseph Blatter, va ser inhabilitat per corrupció. I per si no n’hi haguera prou, també fou inhabilitat per corrupció el president de la UEFA, Michel Platini, que tenia l’encàrrec del president de la república francesa en aquell moment, Nicolas Sarkozy, també condemnat per corrupció, d’aconseguir que l’emirat organitzara el mundial perquè França obtindria a canvi inversions i la venda d’avions de combat.

La inversió de l’emirat del Golf Pèrsic en aquest esdeveniment esportiu ha sigut de 200.000 milions d’euros. Una xifra francament astronòmica que utilitzaran per a millorar la seua imatge internacional i ocultar la coneguda denúncia del periòdic britànic The Guardian, que diu que al voltant de 6.500 treballadors de diferents països, obligats a treballar en altes temperatures, han mort a causa de les obres del mundial. L’oligarquia del xeic intentarà blanquejar les lleis islàmiques i vendre Qatar com un país amable i modern. Es l’estratègia coneguda com a sportwashing, que ja va fer servir el 1978 la dictadura de Videla a Argentina.

Al capdavall, convindran vostés amb mi que, com diu la coneguda frase, els diners són els diners. Lamentablement, la percepció que tenim del món àrab canvia substancialment si porten turbants o si són immigrants que intenten botar la tanca de Melilla per a poder sobreviure en condicions paupèrrimes. Els emirs del petroli, aquells que governen els seus països amb lleis islàmiques i monarquies absolutes com a l’edat mitjana, que apugen els preus del petroli per a guanyar diners en moments de crisi econòmica dels ciutadans occidentals, ens poden resultar fins i tot simpàtics i bona gent.

Ara bé, mirem amb ulls de presumptes delinqüents als «moros» immigrants que arriben a la península amb pasteres fugint de la misèria i amb la intenció de viure una vida si pot ser digna. Són els temps que corren. El poder és el poder, és pràcticament l’únic que compta. En el moment rode la pilota als estadis de futbol de Qatar tothom caurà en l’amnèsia i s’impregnarà, sens dubte, de la narcosi tribal del futbol.