El corredor mediterrani és com el Godot que no arriba mai en l’obra de teatre de Beckett. Potser perquè autoritats i empresaris durant anys han callat les demores que ara denuncien. Com imagine que voldran detalls, us en done: Pasqual Maragall invita els valencians a una acció conjunta en infraestructures per obtenir finançament de Brussel·les i Francisco Camps pega un estufit: l’Arc mediterrani «no té res a veure amb la nostra realitat» (Santa Llúcia li conserve la vista); González Pons brama: ens «vol convertir en la cinquena província de Catalunya» (de quin casset d’Eugenio traurà els acudits aquest tio?); el president de la Cambra de Comerç rebla el clau: «hem prosperat des que ens hem separat de Catalunya». I separats estem, de Catalunya i d’Europa. I l’última; he dit última? Corregisc, penúltima: l’any passat el líder del PP valencià Carlos Mazón, irat com un sagristà pudent, refusa el corredor que reclamen les diputacions catalanes i les de Castelló i València adduint que és una «estratègia dels Països Catalans». Animetes santes, quina fixació! I aquest “pecadorl duodenal por la gloria de mi madre”, que deia Chiquito de la Calzada, vol presidir la Generalitat? I ací ho deixe, que el meu estómac no admet ja més Almax per digerir tants desficacis.

Amb eixos precedents, les demores inquieten, però no sorprenen. La pregunta del milió (dels cinc milions de valencians, més ben dit) és si no serà culpa nostra per votar aquells que van contraposar l’’Eix de la Prosperitat’ a l’’Arc Mediterrani’, enfortint així l’Espanya radial que fa de Madrid l’epicentre de totes les comunicacions. Esmolem el llapis, doncs, i prenguem-ne nota; no siga que ho oblidem i tornem a tindre l’enemic en casa. Jiménez Losantos, que no morirà precisament d’un atac de vertebració perifèrica, deia vint anys enrere: «Nada está más lejos de Castellón que Alicante». Vist el revolt ferroviari que, per anar de Castelló a Alacant passa per Castella-la Manxa, la frase no ha perdut vigència.