Un matí de la tardor del 1822, a París, un emocionat Jean François Champollion, després d’una nit en blanc, obrí de colp la porta del despatx del seu germà, i hi entrà cridant Je tiens l’affaire!, i es va desmaiar. En despertar-se, va completar l’affaire, publicant una carta sobre l’alphabet des hierogliphes phonetiques. Havia iniciat el reconeixement universal de l’escriptura del món: una làpida trobada casualment uns anys abans per l’exèrcit francés en el delta del Nil a la vora del Caire, a Rashid: anomenada la Pedra de Rosetta, i incautada com a botí de guerra per l’exèrcit anglés, arribà a Londres, on reposa ara, a l’espera potser impossible del seu retorn a Egipte. Era la comprovació de la convivència entre les llengües, perquè combinava i combina tres estrats naixents de l’escriptura de la Humanitat: els jeroglífics egipcis, l’escriptura demòtica (pròpia de la cultura religiosa i de l’administració de l’època), i el grec antic... O siga d’aquella pedra ve tot, venim tots.

Per a celebrar-ho, podem compartir que al novembre del 1922 –o siga, en centenari a mig camí entre la Pedra Rosetta i ara mateix- van nàixer dos escriptors, Joan Fuster i José Saramago, campions universals de les «escriptures» que ens construeixen: dos contemporanis amb consciència crítica i amb els plaers de la ironia.

Així, Saramago, aprenent d’escola industrial, ferrer, funcionari de la Seguretat Social, i premi Nobel de Literatura, en el seu Ensaio sobre a cegueira, llegim la seua denúncia: estamos cegos. Cegos que veem. Cegos que, vendo, não veem. En Todos os nomes, ens alliçona amb el descobriment en el Registre Civil del nom d’una dona, de la qual no en sap res i en queda enamorat: el dret a la memòria. I en A jangada de pedra, pareix comentar el noticiari imaginari dels periòdics d’ara mateix: la Península Ibèrica es desprén de la resta d’Europa i comença a navegar per l’Atlàntic.

I també així, Joan Fuster, autodefinit com a «jornaler de l’escriptura», que sostingué sempre que «llegir no és fugir», sinó conquerir alhora «un suplement de somni [i] un suplement de vida.» I, amb vocació possible o impossible, al principi de Nosaltres els valencians -per a llegir-lo si no s’ha llegit-, confessà haver-lo escrit, exactament, «perquè ningú l’ha escrit». Podem compartir ara mateix, amb ells i tants altres coneguts o anònims, la voluntat o la necessitat d’escriure les pròpies, sempre noves i imprescindibles pedres de Rosetta.